Diari de Jo Mateixa

Aquest post el vaig escriure i ahir no el vaig poder publicar per motius tècnics i/o emocionals.

Poder penseu que estic boja i de fet no aneu gens mal encaminats (recordeu que sóc Santboiana), però com que avui la feina ha brillat per la seva absència, m’he passat el mati reordenant el PC del despatx, esborrant coses de Mis documentos que no tenen per que ser-hi, comprovant que tot el que tinc a la carpeta de Instalar realment ho estigui, esborrant els fitxers temporals, els històrics (que ningú n’ha de fer res del que miro jo a la feina), etc…

Un cop acabada la neteja he accedit a la carpeta de Mis imágenes i de nou m’he mirat les fotos dels gossets, son tant bonics, i de cop.....com qui no vol la cosa.....he començat a veure-us a vosaltres, si, si, en fila, tal i com estan posats els gossets i començant de esquerra a dreta, he vist:

- La Tarambana, que es mirava les ungles i comprovava si les duia ben pintades, que mona estic, que mona estic, anava dient!!!! El seu pelatge estava extraordinàriament polit i brillant, que guapa redéu!!!!!

- L’Ulisses, cadell entre els cadells, amb cara de espantat com dient, òndia, òndia, òndia, on he anat a parar???, que faig envoltat de tants gossets??, que jo sóc mol jovenet per aquestes coses!!!!

- En Gatot, que tot i que es un gat i no un gos, dormia plàcidament (a pata tendida) desprès d’un dia de feina dura i estressant, mentre somniava que una dolça cadelleta, guapa com ella sola, l’hi refregava la galta i l’abraçava dolçament.

- L' Elur, que sense cap mena de dubte volia estar a Madrid amb uns amics cadells als que abraçar, besar, estrènyer ben fort entre el seus braços, volia mostrar-los la tendresa que porta dins i amb mirada reflexiva i pensadora, acotava el cap tot dient, vull ser allà amb ells!!!!

- La Déjà Vie, que es mirava els altres cadells i observava, no deia res, però mirava, assimilava, gaudia de les olors, del tacte de les pells dels seus companys, guardava tota la informació al seu caparró per desprès, de nit, assaborir cada instant viscut.

- En Clint, que cansat de tantes vacances i xivarri amb nens al voltant, nomes podria demanar silencia absolut per somniar en un viatge llarg, per perdre’s en un oceà de sensacions, d’emocions, de serenor.

I si, possiblement estigui sonada, però es que avui necessitava escriure una cosa diferent.

La Palitodelasorejas, que te molt poca feina últimament, m’ha passat un meme i el faré per que es ella que si no ni agua nena, jajajajajaja!!!!

Regles

1º Posar una imatge del teu escriptori.

2º Explicar una mica, no molt.

3º Escollir a 4 persones per passar-l'hi.

I com que desprès de la victòria del Barça per 5-0 contra l’Intern de Milán (G! Ets un cabronàs, de molt bon rotllo i amb tot el carinyu, que te l’endinyo, del món) no tinc gaire son, us el penjo ara.

1.- Escriptori de casa

2.- Escriptori de la feina

Explicació 1.- Simplement me’l va passar en Hatim, em va agradar i el vaig penjar, fi de l’explicació.

Explicació 2.- Fa un any o així un company de feina ens va passar aquesta foto, una coneguda de la seva dona tenia 6 cadells que no podia mantenir i els regalava, m’encanten els gossos i més així cadells, però visc en un pis i no puc pas tenir-los, els animals, com els nens, necessiten unes atencions, unes mesures que jo no podia donar a cap d’ells, però em vaig quedar amb aquesta foto de record.

Val a dir que en menys d’una hora els 6 cadells van trobar casa.

I ara be el més dur de tot....l’hi passo a....

1.- A L’Antoni, per que ja l’hi he dit que l’hi passaria, ja m’ha dit que ni de conya el faria, i per que se que en el fons el farà, ni que sigui per fer-me contenta.

2.- A la Una més, per que no crec recordar que hagi fet cap meme, o si??, be, tant es, aquest el fas, tema zanjat i punt :-P

3.- A l’Estripanits, per que no se per que, però crec que el seu escriptori deu estar ple de dones nues, si o si??, jajajajaja.

4.- A l’Oriol, el fotògraf, per el mateix motiu que a la persona nº 2 amb el zanjat i punt inclòs :-P

5.- Ja ho se ja, nomes son 4, però aquí mano Jo, per tant, també l’hi passo a l’Oriol, el que sempre es ve a referir, per que es pericu i em fa ràbia, ale, jajajajajajaja.

Per que amb 22 anys i esperant un fill no es just morir-se i això es el que l’hi ha passat al jugador del Sevilla, Antonio Puerta.

Dissabte al vespre, mentre disputava el primer partit de lliga contra el Getafe, va patir una aturada cardíaca i es va desplomar al terra del Sánchez Pizjuan, es va aixecar per el seu propi peu i va ser acompanyat als vestuaris on va patir un altre atac, d’allà a l’hospital i n’ha sortit dins d’una caixa.

Cru?, si, la vida es així, però es així la vida d’un esportista?, un esportista jove, un home ple de vida, que s’acabava de comprar una casa, que estava esperant el seu primer fill d’aquí a 1 mes i poc...no es just.

M’ha afectat?, si, la mort sempre afecta tot i que no coneixia a aquest home i haver-lo maleït en algun que altre partit, em sap greu que hagi mort i em sap greu per la vídua i per el nedo que mai coneixerà al seu pare.

La vida tal com ve s'en va, i voldria que algú més, concretament TU, s’ha adones de que quant un es mort ja no es pot fer res, que es dur per els que queden, que m’ho diguin a mi, que encara hi ha nits que ploro per els meus avis.

Poder en aquest moment això no et serveix, no et reconforta, a mi possiblement tampoc, però només et puc dir que em sap greu i que em tens per el que necessitis, per que t’estimo bonica i em sap greu que estiguis passant per tot això sola.

La mort es injusta als 22 anys, i als 30, i als 40 i als 50, i als 60....la mort en si es dolenta i es punyetera, però quant toca no la podem aturar, ve i prou.

Ja saps on sóc, pel que faci falta.

No tinc gaire clar si aquest post l’he de fer en dues parts, si vaig escrivint i veig que s’allarga poder canvií el títol i l’hi posi un 1ª part i demà un altre, ja veurem.

Matí de puta merda i tarda encara més.

S’ha acabat el post.

Que noooooooooooooooooo, que només ha estat el primer dia, com el primer partit del Barça d’ahir, que no tot ha estat dolent...ah però hi ha hagut alguna cosa bona???

1.- He matinat, com sempre a les 06:30 a munt.

2.- El bus interurbà no ha vingut, he hagut de baixar fins a l’estació caminant, no hi ha molt de camí, però a aquelles hores fot un pal impressionant.

3.- El tren ha vingut amb 15 minuts de retard.

4.- El metro ha vingut a petar, però no s’ha suposa que encara hi ha gent de vacances??

5.- El forn del barri està tancat per vacances i el bar on dino també, avui entrepà de fuet i una Coca Cola en un bar que ni s’havia que hi existia, i menjat a dalt al despatx mentre arxivava coses.

6.- En sortir de la feina el metro a Navas amb ½ hora de retard, a Sants hi ha hagut una averia.....no em diguis??, si??, va, va, exageres, nooooooooooooooooo, no exagero cony!!!!!

7.- El tren be, cap queixa.

8.- El bus interurbà ha vingut amb 17 minuts de retard.

9.- He arribat tardíssim a casa i no he pogut veure al meu Hatim per el MSN.

Això sembla un meme joder, però no em queixaré, que de feina m’he n’he treta un munt i demà podré anar més tranquil·la, us he comentat a alguns de vosaltres aquesta tarda, a d’altres aquesta nit, sembla que aneu tornat tots de mica en mica, això es l’únic positiu que en trec del 1r dia de feina.

Demà més.

Nota: La foto....res a veure amb el post, però buscant, buscant, l'he vista i m'ha agradat.

I ja m’he encabronat, començant per que el Realíssim va guanyar ahir, que ja es tenir mala sort cony, que els hi foten el primer gol al primer minut i desprès van i guanyen. Però també en el partit de TV3 d’ahir, Sevilla – Getafe, el pobre nano del Sevilla que va patir 4 aturades cardíaques, com es possible que un paio de menys de trenta anys i esportista pugui passar per una cosa així??, IM-PREZIONANTE, com deia aquell.

Ara està jugant el Barça, i de moment, a la primera part, quasi ens marquen 3 gols i a nosaltres no ens n’han deixat marcar 1, que entrava la pilota dins i un cabró (perdoneu) l’ha tret fora. Ohhhhhh, déu meu, que patirem aquesta temporada, tenim dret a jugar la Champinyons Ligue o no aquest any?, si oi, vam quedar segons la temporada passada, si o no?, aixxxxxxxxxx, m’estresso només de pensar que es el primer partit de lliga i ja estem fent el ridícul.

Jo en se d’un que estarà content si perdem, que està fent l’Espanyol, o encara no ha començat???

Si ja està clar, comença la Lliga i comença l’estrès, demà a la feina, les obres a mig fer , enyoro al meu home i al seu nen i tinc poc tabac, que més em pot passar????

Es clar, no hi pensava, que el Barça perdi aquest partit, si el primer ja el perdem ho tenim ben cru, però respirarem profundament, farem un cigarret, acabarem de menjar el paquet de pipes de gira-sol que he començat i gaudiré d’una segona part que no tindrà res a veure amb la primera...que déu ens agafi confessats!!!!

I tot torna a la normalitat, de fet el Hatim i l’Ismael ja han marxat per que a casa hi ha overbooking, en Miquel i la Núria s’estaran uns dies a casa els pares mentre no poden anar al seu pis i es clar, cinc persones, contant un nen, no hi poden viure i menys amb costums diferents, amb horaris diferents.

I avui he sentit una coseta dins meu, com una pena, quant en Hatim a pujat el nen al cotxe i em deien adéu, no, no, no he plorat, però ha anat d’un pel.

I es que malgrat el crio es un revolucionari de tres parells de nassos, no puc evitar enyorar-lo, em miro el sofà on l’hi agrada saltar i veure els dibuixos, entro a la meva habitació on ell ha dormit aquets dies i em miro una gorra que s’ha oblidat i sento que l’hi he de trucar per dir-l’hi, per que sàpiga que la te aquí i que pot venir en qualsevol moment a buscar-la, espero que ho faci aviat.

Es clar que enyoro al Hatim i més sabent que fins el cap de setmana que ve no el podré tocar, no podré olorar el seu cos, ni besar els seus llavis, ni perdrem en els seus ulls, l’enyoro molt també, sobretot enyoraré l’escalfor del seu cos abraçant-me a la nit al llit. Però les vacances s’han acabat i hem de tornar a la normalitat, mentre no tinguem el nostre pis ell seguirà vivint al seu pis de lloguer i nomes ens veurem els caps de setmana, com una parella que comença a festejar, vull el meu pis jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!

Us deixo un dels vídeos que hem fet aquest mati amb el patufet, per cert, el dia ha anat genial i es que si no està el seu pare davant el crio es un cel, es porta la mar de be i obeeix el que l’hi diguin, poder el pare es una mala influencia??, poder, però es el papa.

Dilluns a pencar de nou, per sort la companya fins el dia 13 de setembre no torna, estaré pràcticament sola al despatx, hauré de fer molta feina els primers dies per que es final de mes i s’han de pagar nòmines, però espero que dijous o així la feina em permeti llegir-vos, com faig cada matí, abans de posar-me a pencar.

Adéu a l’estiu, adéu a les vacances, comença la feina, aviat començarem la nostra vida en comú i espero que tot torni a la normalitat!!!!!

Des que vam arribar al Zoo, molt d’hora per cert, faltaven 2 minuts per obrir, i fins que vam marxar, passades les 19:00, no vam parar sentir frases com:

Mira, mira, mira papa, estooooooooooooooooooo

Mira, mira, mira, papa esto odoooooooooooooooo

Mira, mira, mira, papa que macuuuuuuuuuuuuuuu

Ohhhhhhhh, mira, mira, mira que gandeeeeeeeeee

No nomes el nostre era el que parlava així, dijous el Zoo de Barcelona estava a rebentar de canalla i es que suposo que les vacances s’acaben i els pares ja no tenen més llocs on portar els nanos, jo em pensava que el nostre era l’únic impertinent i pesadet i no, ahir vaig veure que no som els únics que patim aquesta creu.

El cert es que l’Ismael es va portar d’allò més be, tot ho volia veure, tot ho volia tocar, a tots els animals es volia apropar, i es que es un nen molt valent i poder massa agosarat, ens ho vam passar molt be tots tres, tot i que al vespre estàvem cansadíssims. Ell es va adormir així que va pujar al cotxe, en arribar a casa va ser com si les piles normals que porta s’haguessin convertit en Alkalines per que fins a les 00:00 passades no es va adormir, estava com boig recordant tot el que havia vist i tocat.

He penjat mooooooooooooooooltes fotos a l’Àlbum Picasa (crec que n’hi ha més 200) i no us dic pas que us les mireu totes, però si voleu fer un cop d’ull a allò que vam veure passeu-vos-hi.

Aquí us en deixo una, quant va pujar a un poni acompanyat del seu pare, també us deixo un vídeo (a sota de tot), que veig que ara Blogger també ho permet, espero que no descuajaringui gaire el Bloc.

I ara me’n vaig a dormir, d'aquí a unes hores en Hatim a d'ajudar a el meu germà i la meva cunyada a fer el trasllat de pis i a mi em toca passar la prova de foc, un dia sencer amb el nen, tots dos sols, sense el seu pare, creieu que podré fer-ho be???

Per cert, del pis ja tenim els electrodomèstics aparaulats amb la botiga i ens surt bastant millor de preu per que ens fan descompte ( no hi ha res com tenir una mica d’enxufe en aquesta vida), que descanseu!!!!!

L’home que avui fa anys també va celebrar amb nosaltres l’Aniversari del seu Bloc ja fa uns mesos.

A banda de dir que tinc passió per ell, no se ben be per que, però des del primer moment que el vaig llegir vaig sentir que l’havia de protegir d’aquest món, crec que es una bellíssima persona i me l’estimo molt. Si ja ho se, possiblement això h hagués d’haver dit al final, però els post el faig jo i el Bloc es meu, que carai!!!!

Amb ell hem gaudit d’un munt de paratges, que nosaltres que tenim més propers que ell, de vegades no hem sabut veure ni apreciar, amb les seves fotografies, signades sempre amb les seves inicials, hem visitat bona part de Catalunya, quasi be sempre a alta velocitat.

Amb ell hem conegut millor una part d’aquell país que a voltes ens fa com mandra conèixer, poder per que es allà, més lluny, i ell en canvi no ha tingut cap mena de recança de mostrar-nos les coses d’aquí i d’allà.

Amb ell hem hagut de buscar unes ulleres de sol, sabem que un dia va fer una travessa de 13 que va tenir que compartir amb 53.628 persones, sabem que on ell viu corren paraules com chompazo, toyaco, to’ turrón, dufi i unes quantes més, d’ell sabem que l’hi vull la sang de tant en tant.

També sabem que un dia es va comprar un ZenV, ell ha viatjat al meu poble imaginàriament, sabem que l’hi agrada molt en Shin Chan, segueix també la sèrie Ventdelplà i ell solet va detectar un greu error en uns dels capítols. Sabem que te passió per Catalunya i per les Catalanes (jo no perdo l’esperança de que es traslladi aquí per tal de tenir-lo més a prop).

Suposo que a aquestes alçades ja sabeu qui es que fa anys, però per si encara no ho teniu clar del tot, sapigueu que es un amic de tots nosaltres que adora el nostre idioma i si no mireu aquest post que va fer al novembre passat.

Un 24 d’agost de 1984, va néixer en David - Lapri, un Madrileny d’Alcorcón més català que molts de nosaltres. Carinyu, tinc moltes ganes de que ens coneguem en persona i et recordo que tenim una visita pendent al CCM del Metro de Barcelona (si ens donen permís, es clar). Per favor, sigues sempre tal com ets per que m’encantes!!!!!!!!!

MOLTISSIMES FELICITATS GUAPISSÍM!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ha estat plovent tota la nit, amb llamps, trons i molta aigua i en llevar-nos aquest mati a les 09:00 seguia plovent, així doncs hem descartat la platja, per raons obvies, i el Zoo per que no era plan d’anar-hi tot el sant dia amb el paraigües.

El nen i el papa del nen s’han llevat, s’han rentat i s’han vestit, jo he mandrejat al llit fins quasi be les 10:30 i llavors ja no m’ha quedat més remei que aixecar-me per que sentia al nen que anava a dient al papa:

Papa, donde esta Melichel?

Esta durmiendo.

Pero papa, donde esta Melichel?

Esta durmiendo, no chilles que la vas a despertar.

Pero por que esta mumiendo Melichel?

Pues por que tiene sueño.

I les preguntes envers la meva persona s’han repetit com 10 vegades, en el mateix ordre, amb el mateix to de veu, al final m’he llevat, es veu que ja no tenia dret a dormir més.

Em esmorzat, hem recollit una mica el pis (dins del que cab) i hem fet fotos a la pluja, hem gravat un vídeo, hem vist dibuixos per la tele, també ens hem estirat al sofà i hem rebut patades a la panxa (si estigués prenyada ja hagués avortat, joder, quina força te aquest crio per déu!!!!), hem pintat, hem explicat contes i hem cantat cançons.

A les 15:15 he rebut la trucada d’en Pep, l’hi he comentat que feia sol, però que entre una cosa i una altre, mentre dinàvem (cap dels dos tenia gana, jo estava famèlica) i ens vestíem (anàvem al WC com 5 cops abans de marxar) sens farien quarts de cinc i en arribar al Zoo serien quarts de sis, i tanquen a les 19:00, per tant avui no hem anat al Zoo.

Hi anirem demà, però cap a les 09:00 vindrà el pintor per fer el pressupost, tenim ja la cuina i la galeria enrajolades i ahir ja es posaven amb el bany. Aquesta tarda hem anat a lligar el tema dels electrodomèstics per que si tot va be, la setmana que ve vindrà el fuster per prendre mides i començar a fer els mobles de la cuina i es clar, necessita les mides dels aparells que hi posarem.

A veure si de debò demà fa bon dia i podem anar al Zoo, que ara el papa i el nen han sortit a fer un vol pel barri, i es que gaires més dies tancats a casa es un conyàs i més per un nen!!!!!!

Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure,

Sol, solet, vine’m a veure que tinc fred.

Es la cançó que l’ Ismael no para de cantar quant vol anar a la platja i es que aquest crio s’ho va passar tant i tant be l’altre dia que frisa per tornar-hi, suposo que aquest cop anirem a Castelldefels, per que pujar a Pineda per un dia no ens paga la pena i més tenint en compte que la fira de la Festa Major ja comença a muntar-se, si no m’hi puc quedar no hi vull anar, em sabria greu haver de marxar.

En Hatim ha anat aquest matí a buscar-lo i de pas ha anat a taller a recollir l’escalfador, un Saunier Duval de 11 litres, d’aquells que no s’encén fins que no engegues l’aigua calenta, per tant gasta menys i es que haurem d’economitzar a partir d’ara.

Quant han vingut a casa hem dinat tots tres i de seguida que ho hem tingut tot recollit em anat a l’Alcampo, que aquests dies tenint-lo a ell per aquí no hi havíem pogut anar i ja ens calia de nou fer la compra. Quant visquem a casa nostre això ja no ens passarà, posem una nevera i un congelador vertical, m’anirà de conya poder cuinar i congelar i més tenint en compte que en Hatim estarà pràcticament sol tot el dia i, diguem-ho clar, es una mica inútil per això de la cuina.

Imagineu-vos el panorama, dos adults amb el carro fins a dalt i un marrec corrent, passadís amunt i passadís avall, no el perdíem de vista ni uns instant. Ens hem oblidat els ous i el pa per que de sobte l’hem perdut de vista i ens ha entrat el cagué, per sort el nen s’havia assegut al terra i jugava amb una pilota de l’Spiderman, el seu súper heroi preferit.

Es complicat anar a comprar amb un crio, i a més d’aquells que TooooooooooooooT ho vol:

Papa quiero esto!!!!!!!

No Ismael, esto no.

Papa quiero esto!!!!!

No Ismael esto no.

Papaaaaaaaaa quieroooooooooo estooooooooo!!!!!

Vale, esto y ya esta.

L’hi hem comprat una moto de color groc amb un nino que ens ha costat 11,58 Euros i en el següent passadís l’ha tirada al terra i llavors volia una altre cosa:

Papa quiero esto!!!!!

No Ismael, esto no.

Papa quiero esto!!!!

No Isamel esto no.

Papaaaaaaaaaaaa quieroooooooo estooooooooooo!!!!

Ismael, tria una sola joguina i serà la que et comprarem, però nomes UNA, m’has entès???? (aquesta sóc jo).

Si, tentendo, pero quiero estooooooooooooooo!!!!

Total, que s’ha quedat amb la moto i punto hombre ya!!!!!!!!

Desprès l’aventura de carregar el cotxe amb el nen rondant-nos, per que el papa no l’ha volgut ficar dins el cotxe, a final se n’ha adonat que el que jo l’hi havia dit poder era més bona idea, Primer puges al nen al cotxe i l’asseus a la cadireta ben lligat, això ens facilitaria poder carregar el cotxe amb més calma, i si així ha estat, padre novato cony!!!!!!!

El viatge de tornada ha estat divertit, be igual que el d’anada que l’hem fet cantant cançons de la Shakira, al nen l’hi agrada...i al papa del nen també.

Bona nit gent, que demà, si fa núvol anirem al Zoo, i si fa sol a la platja, ja ho se, ja, molta paciència!!!!!!!!

Recordo que seiem davant de la TV embadalits, igual que quant veiem La Casa de la Pradera o Autopista Hacia el cielo , era una reunió familiar i en gaudíem tots, quins temps aquells!!!!!

Voldria fer un breu resum als més joves que n’hi ha vist n’hi veuran mai aquesta sèrie, Fama, per que no la reposaran com han fet cada any amb Verano Azúl (que ja cansa la punyetera Daisi amb els seus gorrets o la Bea amb la seva primera regla).

Fama era una sèrie basada en la vida d’uns adolescents que es passaven el punyeter dia ballant i cantant per l’escola d’art dramàtic on estudiaven, en el segon capítol ja vaig decidir que seria ballarina, per sort no ho vaig dir a casa, s’haguessin rigut a la meva cara.

Recordo en Leroy (com no), en Bruno (no el del Bloc eh), el professor Sorofsky (més o menys s’escribia així), la professora Grant (gran ballarina)....

Que se n’ha fet d’ells?? He investigat una mica i se que:

En Gene Anthony Ray (que feia el paper d’en Leroy) va morir el 19 de novembre de 2003, amb 41 anys mort d’un infart, alguns diuen que de la SIDA.

La Debbie Allen (que feia el paper de la professora de ball Lydia Grant) ha fet musicals, pel·lícules i que està casada en segones núpcies amb un ex jugador de la NBA.

L’Albert Hague (que feia el paper del professor de música Benjamin Sorofsky) va morir l’any 2001 per un càncer.

En Lee Curreri (que feia el paper del somiador Bruno Martelli) ha fet alguns discs i està casat, es pare de dos fills.

La Anne Nelson (que feia el paper de la despistada secretaria velleta Gertrude Berg) que va morir a l’any 1992 (no se de que).

Quines sèries miràveu en aquella època?? (segurament els més joves Blocaires sentiran que aquest post no va amb ells) us equivoqueu canalla, oi tant que va amb vosaltres, per que també voldria saber quines sèries han marcat la vostre infantesa, la vostre adolescència, i ja posats a fer, quines sèries mireu actualment???

Apa, NO ES UN MEME!!!!!!!, que consti, però si que podria ser una presa de contacte entre els més grans i els més joves d’aquest món Blocaire.

Recordeu...la Fama cuesta y AQUI es donde vais a empezar a pagar...con sudor.

Ahir al vespre, desprès de fer tot el que teníem que fer, ens vam estirar al sofà i vam gaudir d’una boníssima pel·lícula que us recomano EL MENSAJERO DEL MIEDO, basada en la novel·la de Richard Condon THE MACHURIAN CANDIDATE.

Aquesta pel·lícula es va rodar a l’any 1962 i la va interpretar en Frank Sinatra , nosaltres vam veure la versió que en Jonathan Demme (director de pel·lícules com El Silenci dels Anyells i Philadelphia entre altres) va fer a l’any 2004 amb uns actors de luxe, en Denzel Washington i la Meryl Streep.

El comandant de l'exèrcit de terra d'Estats Units Bennett Marco (Denzel Washington) no aconsegueix agafar el son, però tampoc no vol fer-ho. Marco es passa la vida donant conferències sobre l'emboscada que va sofrir el seu equip al desert kuwaitià i de l'heroïcitat del sergent Raymond Shaw (Liev Schreiber) que va rebre la medalla d'honor per salvar els homes de Marco. Però, de nit, les imatges que Marco recorda d'aquell fatídic dia es converteixen en malsons terribles i sinistres. Marco comença a preguntar-se si els dos soldats que van morir en el foc creuat no van sofrir una sort més fosca de la qual indiquen els expedients oficials i si Shaw és realment l'heroi gloriós que tots aclamen.

Empès per la seva mare, la controvertida senadora Eleanor Prentiss Shaw (Meryl Streep), Shaw es converteix en candidat a la vicepresidència i Marco no té més remei que fer cas a les seves creixents sospites. Malgrat els obstacles -l'exèrcit comença a qüestionar el seu seny i la seguretat al voltant de Shaw és cada cop més forta- Marco es llança a una cursa contra el temps per demostrar la veritat sorprenent i inimaginable abans que puguin fer-se amb la Casa Blanca.

Dades extretes de la pagina de LA BUTACA.

Ferventment us la recomano, en Hatim l’està tornant a veure ara mateix per que es va quedar adormit i es que eren quarts de 2 de la matinada que encara anaven per la meitat de la pel·lícula.

Primer l’Ulisses i desprès la Palitodelasorejas m’han passat un meme, i si ja se, la setmana passada en vaig fer un, però suposo que no sóc només addicte als Blocs, si no també a aquesta mena de jocs, així que no m’enrotllo més i us explico les 8 coses que no sabeu de mi, vaja, crec que no us les he explicat mai.

1.- M’agrada la Barbra Streisand i no suporto a la Celine Dion. Sóc rareta, ho se, però l’Streisand la vaig conèixer quant vaig veure la pel·lícula YENTL i em va encantar, a la Celine la vaig avorrir de tant sentir la BSO de Titanic

2.- De tant en tant m’agrada pintar-me les ungles de les mans de color vermell putón, es un color vermell pujat, i no es que pensi que el color vermell es de puta, nomes es que amb aquest color a les ungles semblo un putón (tampoc es que ho sigui), be ja m’heu entès oi?, no??, doncs gent, ja us val si no m’enteneu!!!!!!

3.- Durant molts anys vaig estar bojament enamorada d’en José Mari Bakero , jugador del Barça en l’època del Dream Team , el segon assegut, sabeu qui es oi???????, no em digueu que no que us matu!!!!!

4.- Mentre obligava al pare a deixar de fumar, jo fumava d’amagat. El meu primer cigar a casa, amb els pares al pis (tot i que no em van veure) va ser el 20 de maig de 1992 (el dia que el Barça va guanyar la seva primera Copa d’Europa). El primer cigar en públic va ser un mesos desprès, en una calçotada familiar a un restaurant, el pare n’hi si va fixar.

5.- M’agraden els nens i en vull tenir (vaja, això ja ho sabíeu), i ja tinc el nom triat de la meva filla, per que si, quant en tingui, la primera serà una nena i es dirà Noa (això no ho sabíeu eh!!!!).

6.- He vist el Silenci dels Anyells 8 vegades, no es una fixació, no es una addició, no es una obsessió, simplement es que, quant més la veig, més detalls trobo que en les altres vegades no he vist.

7.- M’agraden els ordinadors i la informàtica en general, m’hi puc passar hores descarregant programes, buscant manuals, instal·lant. M’agrada provar versions Beta de les novetats que surten al mercat. M’agrada piratejar cançons, m’agrada descarregar pelis per l’Emule , desprès no me’n recordo de desinstal·lar els programes que no faig servir o no m’agraden, així tinc el PC, sobresaturat de merda.

8.- Les rajoles de la cuina de casa meva son de color....noooooooooo, això no us ho penso pas dir :-P

I ara l’hi passo a......a qui vulgui, que ja he vist que aquest meme a corregut com la pólvora i poder l’hi encarrego a algú que ja l’ha fet. Per cert, si gireu les ulleres de la foto podreu veure un 8.

Divendres a les 8:15 va sonar el despertador...em vaig aixecar, em vaig dutxar, em vaig vestir i en Hatim i el Ismael ja estaven tots dos asseguts al PC jugant, aquest nen porta la informàtica a la sang, com el seu pare. Esmorzar ràpid, vestir al nen, es vesteix el papa del nen, anem a fer una última visita als paletes, acabem de recollir el pis dels pares i visita prèvia al WC abans de marxar.

Camí de Pineda, amb la música posada dins el cotxe, el nen dorm i es un angelet quant ho fa, de fet el nen s’ha portat genial aquests dos dies i els meus pares n’estan encantats, vam anar a la platja i ens hi va estar com 2 hores, amb ombrel·la i crema protectora de factor 60, que el nen es blanquíssim i no volíem que tornes a casa sa mare gambeta.

Al dinar s’ho va passar genial, tenint en compte que no hi havia més canalla petita, va ser el centre d’atenció de totes les mirades i es va portar molt bé, com que a la platja es va menjar mig plàtan i en arribar a casa els Acosta es va inflar a patates fregides, l’hamburguesa que ma mare l’hi va fer es va quedar a mitges, però gelat de xocolata si que en va menjar si, i l’hi va sortir bigoti, como a mi papa.

Vam riure molt amb ell per que es un lluritu de repetició, quants els grans cantàvem ell cantava, quant els grans picàvem cops damunt la taula tot seguint el compàs de les cançons ell també picava, quant algú feia un comentari ell el repetia, com per exemple, quant l’Heleia va haver de marxar a treballar que jo l’hi vaig dir...adéu bonica i el nen va deixar anar un adéu bonica i tothom es va pixar de riure.

Teniu alguna foto d’aquest bitxet a l’enllaç, però us n’he volgut deixar una aquí que l’hi vaig fer quant tornàvem de la platja, a que està graciós??

Es va adormir a les 22:00 i s’ha llevat a les 10:00 passades, ni ha plorat, ni s’ha fet estrany ni amb la casa, ni amb el llit, ni amb els meus pares, ells encantats i ell content de ser-hi. Quant en Hatim l’ha dut a casa sa mare es veu que l’hi ha dit que no es volia quedar allà, que volia anar amb el papa i la malichel (es que el meu nom es massa difícil per ell, però almenys s’hi esforça).

Total, que ara estem sense nen i val si, estem tranquils cada un al seu PC fent el que ens ve de gust, però jo l’enyoro, de fet, mentre el seu pare el pujava a casa i jo em quedava al cotxe he plorat una miqueta i es que tot i ser un consentit, es tant dolç i carinyos, tinc ganes que arribi el dimarts per tornar-lo a tenir amb nosaltres!!!!!!!!!

Doncs si benvolguts amics i lectors, divendres al matí marxem a Pineda a passar el dia i a fer la presentació oficial de l’Ismael als meus pares....al meu pare el tema nets el te una mica amoïnat, no es que no en vulgui tenir, però creu que encara som massa joves per tenir canalla i home, en part té raó, tenim temps, jo faré els 33 a l’abril de l’any que ve i en Hatim fins al setembre d’aquest any no farà els 32, per tant hi ha temps.

De totes maneres avui he descobert que amb 32 anys em canso més amb la canalla...que trist no??, vull dir,que aquest nen m’ha deixat esgotada avui i d’aquí a unes hores hem de matinar per poder estar a una hora raonable a Pineda i poder anar a la platja en hores que no piqui gaire el sol, que no es plan de torrar-nos i menys el nen.

Mentre sopàvem el pare del nen i jo ens el miràvem, ell fresc com una rosa i nosaltres pa un derribo, a ell el teníem dutxat, fresquet, sopat i amb el biberó de última hora se n’ha anat al llit, ha vist 30 segons de dibuixos i quasi roncava.

Ja em perdonareu, demà ni miraré blocs, ni correu ni postejaré, anem a passar el dia a Pineda per que a Casa els pares de l’Heleia (Alias Mª Antonieta) hi fem conill amb cargols, ens quedarem a dormir a casa els pares i segons com s’hagi portat el marrec dissabte en ben dinat cap a Sant Boi de nou.

Que passeu un grandíssim cap de setmana, ens veiem, si tot va bé, dissabte al vespre!!!!!!

Ahir al vespre vam sopar patata i pèsols i de segon una hamburguesa, si ja se, en comparació amb el dinar res a veure, però a mi em venia de gust verdura i el nen volia hamburguesa, total, no es va menjar ni la verdura ni la hamburguesa, amb una de les seves rebequeries va dir que volia el biberó (amb 3 anys encara en pren de tant en tant) i tampoc se’l va prendre.

A quarts d’onze, massa tard per el meu gust, el vam portar a dormir, tot i que el no en tenia cap ganes. En Hatim es va ficar a l’habitació amb ell i fins a quarts d’una no es va adormir, crec que el pare es va adormir abans que el nen, mentrestant jo recollia la cuina, preparava el dinar per avui (espaguetis amb tomàquet, que l’hi agraden molt) i recollia el menjador, completament envaït per un munt de ninots de peluix més un piano a piles que va portar de casa seva.

Total, en Hatim mort se cansament, a les 00:25 ja estava al llit i a mi em sabia greu quedar-me veient la tele sense ell, així que també me’n vaig anar al llit. He donat un munt de voltes al llit, estava intranquil·la per si el nen es movia, si necessitava alguna cosa, si estava be, i quant m’he quedat adormida, que serien quarts de dues, un soroll m’ha despertat, el nen havia caigut del llit.

En Hatim ni la sentit, jo si i he anat a l’habitació, estava assegut al terra plorant, l’hi he preguntat si estava be i un cop l’he revisat de dalt a baix l’he tornat a ficar a llit, però llavors cridava al seu papa i ja hi hem estat, el pare s’ha ficat al llit amb ell durant una bona estona i ha aconseguit que s’adormís.

Quarts d’onze del matí, hora d’esmorzar:

- Ismael, vols suc de taronja?

- No

- Vols llet?

- No

- Vols una llesca de pa bimbo amb Nocilla?

- No

- Tens gana o que?

- No

- No vols menjar res?

- Si

- Si?, que vols menjar?

- Un wewo dulo.

- Eing?¿?

- Un wewo dulo.

- No t’entenc, que dius?

- Quielo un wewo dulo!!!!!! (cridant), tu no me escuchas Melichel.

No es que no l’escolti, es que no l’entenc, val si, poder estava clar que m’estava demanant un ou dur per esmorzar, però collons, abans no l’he entès!!!!!!!

Xuleja al papa com vol, doncs el nen està estirat al sofà amb el biberó i a la taula de costat (a una mà de distància) hi ha un ninot, doncs be, fins que no fa aixecar a al pare del sofà per que l’hi doni el ninot no para, a mi em superen aquestes coses, per que el nen, gràcies a déu, ni es coix ni manco, per que no s’aixeca ell a agafar-ho?

No demana si us plau les coses i no dona les gràcies mai per res, no se, poder es normal en els nens de tres anys aquest comportament, però a mi m’han educat d’una manera on les coses es demanen amb educació i amb educació es donen les gràcies, aquest fa el que l’hi rota i a més pretén que la resta de la humanitat giri al seu voltant, ho te clar amb mi.

Si ja ho se, un dia i ja estic així??, doncs si i penso que part de culpa la tenen els seus pares, per que una el deixa fer el que vol a base de crits i l’altre l’hi concedeix tot conta’l de no sentir-lo cridar.

Així no es manera d’educar a un fill, vaja, crec jo.

La foto...els espaguetis d’avui abans de posar a gratinar.