.jpg)
ACAMPADA A BARCELONA
Fa 12 anys
Podríem dir que ell estava una mica tip de tot plegat, podríem dir que era infeliç i nomes sentia el cor ple en determinats moments del dia, o be podríem dir que era immensament feliç i nomes la tristor l’omplia quant hi havia boira.
El que estava clar era que s’ofegava, que de vegades tenía la necessitat d’agafar el cotxe i fugir vora el mar, de seure en un banc de fusta i contemplar les gavines recollint el peix fresc.
Quant un d’aquells dies d’ofec, ella....La Temptació, el va mirar, el seu cor es va exaltar i mai més res va ser igual.
De nou era un nen, un adolescent, de nou s’il·lusionava amb les petites coses de la vida, de nou sentia la necessitat de fugir més lluny, no en tenia prou amb recorre 80 kilòmetres un cop per setmana, necessitava fugir també de La Temptació per no caure-hi, per no fer mal a ningú, per no embogir de neguit.
Tornava a casa desprès d’una nit de Temptacions, d’una nit, un mati o una tarda, tant l’hi feia, l’important era que tornava cada nit a dormir al seu costat fins que un dia l’hi va dir que l’ofec era massa fort, que ja no podia més i mirant-la ulls va plorar, com aquell nadó que ho fa quant ve al món, amb pena, amb odi per sentir-se així. Ella, que sabia el seu secret, no el va odiar, l’hi va obrir l’armari i l’hi va donar les maletes fetes, feia temps que s’ho ensumava.
Abans de marxar amb La Temptació, ella el va mirar i l’hi va dir “ Les Temptacions no son bones conselleres, per que fan perdre el cap i tremolar els llavis quant beses a algú altre, fa molt que els teus llavis tremolen quant em beses”, ell se la va mirar i una llàgrima l’hi va caure per les galtes, va baixar el cap i va tancar la porta.
La Temptació l’esperava amb els braços oberts i ell no hi va anar, es va passar la nit assegut en un banc de fusta, preguntant-se, a ell mateix, per que ni ella ni La Temptació l’havien entès, ell nomes fugia de l’ofec de la vida.
El que estava clar era que s’ofegava, que de vegades tenía la necessitat d’agafar el cotxe i fugir vora el mar, de seure en un banc de fusta i contemplar les gavines recollint el peix fresc.
Quant un d’aquells dies d’ofec, ella....La Temptació, el va mirar, el seu cor es va exaltar i mai més res va ser igual.
De nou era un nen, un adolescent, de nou s’il·lusionava amb les petites coses de la vida, de nou sentia la necessitat de fugir més lluny, no en tenia prou amb recorre 80 kilòmetres un cop per setmana, necessitava fugir també de La Temptació per no caure-hi, per no fer mal a ningú, per no embogir de neguit.
Tornava a casa desprès d’una nit de Temptacions, d’una nit, un mati o una tarda, tant l’hi feia, l’important era que tornava cada nit a dormir al seu costat fins que un dia l’hi va dir que l’ofec era massa fort, que ja no podia més i mirant-la ulls va plorar, com aquell nadó que ho fa quant ve al món, amb pena, amb odi per sentir-se així. Ella, que sabia el seu secret, no el va odiar, l’hi va obrir l’armari i l’hi va donar les maletes fetes, feia temps que s’ho ensumava.
Abans de marxar amb La Temptació, ella el va mirar i l’hi va dir “ Les Temptacions no son bones conselleres, per que fan perdre el cap i tremolar els llavis quant beses a algú altre, fa molt que els teus llavis tremolen quant em beses”, ell se la va mirar i una llàgrima l’hi va caure per les galtes, va baixar el cap i va tancar la porta.
La Temptació l’esperava amb els braços oberts i ell no hi va anar, es va passar la nit assegut en un banc de fusta, preguntant-se, a ell mateix, per que ni ella ni La Temptació l’havien entès, ell nomes fugia de l’ofec de la vida.
Que passeu molt bon cap de setmana!!
Etiquetes: Ells i Elles
11 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
Al meu parer el problema no rau en la temptació sinó en la necessitat de trencar la quotidianietat, la rutina, la monotonia per això la temptació va ser el seu alleujament al principi. Però l'errada és trencar una relació per començar una altra, perquè la nova relació amb el temps també serà presa de la monotonia.
Em sembla que es pot viure sempre ambla temptació.
Jo fa 10 anys vaig decidir seguir-la. Em vaig treure les cadenes d'una vida fàcil (familia a prop, parella estable, feina al poble, amics i colles) i em vaig tirar a la piscina:
M'en vaig anar a viure a l'Empordà, a fer Educació ambiental, a fer-me l'oli i el vi, a buscar-me la vida... i ara tinc els amics que vull i faig el que vull.
I tot, gràcies a la temptació...
El problema que un cop la tastes, no ho pots deixar... I m'estic plantejant anar a buscar-me la vida a Sudamèrica... (només és un planteig llunyà...però...mai se sap)
apa (quin rotllo)
Escarabat: Tu si que vius bé punyetero!!!!!!
Sir William: Jo no podria ensenyar "tomeito" com d'altres, jejejeje, sóc massa "bona nena".
Perdoneu, sóc a Pineda i no disposo d'ordinador propi, ho faig desde el del pare, fins demà no torno a Barcelona.
Petonets!!!
Gràcies pel regal!
Una abraçada
Un punt d'inspiració i una mica de reflexións internes (no gairès eh) sempre van bé.
Vaig a dormir que es tard i demà matino, quin pal!!!! :-S
Petonets!!!
molt bo l'escrit.
Una abraçada ben gran!!
Amb tot el meu cairnyu rebeu una forta abraçada!!!!