.jpg)
ACAMPADA A BARCELONA
Fa 12 anys
S'acosten els 500 post i encara tinc la recança de que cap dels meus escrits m'ha omplert el suficient.
No se si mai heu tingut aquesta sensació, la sensació de buidor interna on les coses que tens i que no son poques, no t'omplen tant com necessites. No parlo de temes personals de parella, que desprès d'haver vist la reacció que ha tingut alguna gent envers al penúltim post ja he d'escriure amb molta cura, ves que no se m'enfadi ningú pensant el que no es.
Parlo de la vida en general, de la feina, de les amistats, de la familia....de tot una mica, es obvi, i si em paro a analitzar, que la família es la que tens, ni més ni menys (bé si es clar, gent neix i mor gent dins la família), però vull dir que la família es la que t'ha tocat i si ella no t'omple prou doncs no es culpa dels membres familiars, o poder si, ai no se, tant és.
Pel que fa a les amistats, be...algunes ja han demostrat que el terme amistat es inexistent i que la dita de por que te quiero andrés por el cochino interés es completament certa. D'altres amistats, poder les més recents, les que vols mimar coi per que es nova i no vols que s'acabi malmeten com les antigues a les que has deixat de banda, son amb les que vius més a gust els moments de soledat...per que si, tots tenim moments de soledat en la que per més que volguem no podem estar sols.
Que solitaria es la vida quant un es tanca en banda eh?
Aquelles amistats que durant anys has cregut que ho seran per sempre, en fer-te grans t'enadones que no han tingut cap valor, però no nomes per elles, si no també per tu, per que t'has acostumat a elles i ara que no les tens, com que les avorries fins a la sacietat, ja no les enyores.
Es trist, però es així, a mi em passa, ja no enyoro a segons qui de la meva vida, hi han amics als que veig un cop al any i escolta, que si no els veies no passaria res eh. I temps enrere no podria viure sense ells, això es més trist encara, però es el que hi ha.
Quant un es fa gran, i va cap als 34, fa dues llistes....la de qui t'importa i la de a qui l'hi importes tu, les meves llistes tenen poca gent, tant sols la meva familia i els amics més amics, aquells per el que ho donaria tot en aquesta vida estan inclosos en la llista de gent que m'importa (alguns de vosaltres hi sou en aquesta llista). Pel que fa a la llista de la gent a la que importo....la tinc buida, per que sento, per moments, que n'hi als més propers importo.
*******************************************************************************************
Aquest escrit es una fàbula, es ficció, es simplement la reflexió de la soledat, del cansament, de l'angoixa espectant que crea una setmana d'estres i feina, i de neguits familiars que veuen la llum al final del túnel.
Qui em volgui creure perfecte, qui vulgui tornar a escriure per possar-me a parir que s'en vagi a pendre pel sac.
No se si mai heu tingut aquesta sensació, la sensació de buidor interna on les coses que tens i que no son poques, no t'omplen tant com necessites. No parlo de temes personals de parella, que desprès d'haver vist la reacció que ha tingut alguna gent envers al penúltim post ja he d'escriure amb molta cura, ves que no se m'enfadi ningú pensant el que no es.
Parlo de la vida en general, de la feina, de les amistats, de la familia....de tot una mica, es obvi, i si em paro a analitzar, que la família es la que tens, ni més ni menys (bé si es clar, gent neix i mor gent dins la família), però vull dir que la família es la que t'ha tocat i si ella no t'omple prou doncs no es culpa dels membres familiars, o poder si, ai no se, tant és.
Pel que fa a les amistats, be...algunes ja han demostrat que el terme amistat es inexistent i que la dita de por que te quiero andrés por el cochino interés es completament certa. D'altres amistats, poder les més recents, les que vols mimar coi per que es nova i no vols que s'acabi malmeten com les antigues a les que has deixat de banda, son amb les que vius més a gust els moments de soledat...per que si, tots tenim moments de soledat en la que per més que volguem no podem estar sols.
Que solitaria es la vida quant un es tanca en banda eh?
Aquelles amistats que durant anys has cregut que ho seran per sempre, en fer-te grans t'enadones que no han tingut cap valor, però no nomes per elles, si no també per tu, per que t'has acostumat a elles i ara que no les tens, com que les avorries fins a la sacietat, ja no les enyores.
Es trist, però es així, a mi em passa, ja no enyoro a segons qui de la meva vida, hi han amics als que veig un cop al any i escolta, que si no els veies no passaria res eh. I temps enrere no podria viure sense ells, això es més trist encara, però es el que hi ha.
Quant un es fa gran, i va cap als 34, fa dues llistes....la de qui t'importa i la de a qui l'hi importes tu, les meves llistes tenen poca gent, tant sols la meva familia i els amics més amics, aquells per el que ho donaria tot en aquesta vida estan inclosos en la llista de gent que m'importa (alguns de vosaltres hi sou en aquesta llista). Pel que fa a la llista de la gent a la que importo....la tinc buida, per que sento, per moments, que n'hi als més propers importo.
*******************************************************************************************
Aquest escrit es una fàbula, es ficció, es simplement la reflexió de la soledat, del cansament, de l'angoixa espectant que crea una setmana d'estres i feina, i de neguits familiars que veuen la llum al final del túnel.
Qui em volgui creure perfecte, qui vulgui tornar a escriure per possar-me a parir que s'en vagi a pendre pel sac.
Bona setmana tothom!!!!!!
19 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo vaig estar molt de temps SENTINT que la meva filla mai seria per mi com el meu fill... des del principi, per moltes coses... Ara no sé què faria sense ells; sense tots dos.
Però tot i així, la gent més propera a mi no ho va entendre, i em jutjava... es passa malament.
Però si vols una opinió: no facis llistes que no reflecteixen la realitat i que segurament no serveixen per a res.
Tu necessites pensar que li importes a prou gent com per omplir una llista?
La teva vida tindrà més sentit si la bases en això?
Ai, Jo Mateixa, JoMateixa, que no en tenim prou amb 34 anys!
Un petó d'una de quasi 37.
M'ha agradat la frase de «perquè tots tenim moments de soledat en què per molt que vulguem no podem estar sols». I és que de vegades som tossuts de collons, coi!
Bona setmana!!!
Petons
Nena, 37 en faràs ja??, joer, déu ni do eh, tas feta tota una dona eh!!!!! :-P
Jejejeje, gràcies Striper, de tot cor, ets un solete :-)
Jajajajaja, saps Zel que a mi em passa el mateix quant em diuen FES AIXÒ i els dic, ARA MATEIX ho faig??, jejejejeje, sembla mentida que ens puguem unir tant les persones quant volem eh :-)
Ai dolça Núr la Una més et pot ben dir lo tossuda que soc jo per segons quines coses, be...de fet tu amb el temps també ho has anat veient oi??, jejejejejeje.
Tens molta raó LLuna, la vida te alts i baixos, el que hem d'intentar es prendre la biodramina en el moment just, basicament per no mareja-nos de tantes pujades i baixades :-)
Potser és que no t'ho sabem fer veure tan bé com ho fas tu, però segur, segur que sí que importes a molta gent. Jo, de moment, ja n'he vist 5, i jo 6, i segur que fora de la blogosfera ets igual i passa el mateix.
Molts petons, bonica!
Però gràcies eh, aixxxx, m'has emocionat i tot, guapa!!!!!!
Ohhhhh, i qui es aquest senyor Joan Martin?? es que no el conec de res, però be, ara vaig cap allà, a veure amb que ens sorprens :-)
No perdis temps fent llistes que no serveixen per res. Fes allò que t'agrada o descobreix coses noves. Sempre aprenem dels altres i tenim els amics que mai ens fallen.
Que tinguis una bona setman!
Ja he passat per ca la Joana...encara estic desfet
...estic a la llista?
tic a la llista?
tic a la llista?
tic a la llista?
jejeje, petons guapa!
Les amistats amb els que realment et truqes reciprocament, és a dir tu t'interes per l'altre, per veure'l de tant en tant això demostra que t'importa, però l'altre persona també veus que s'interesa per tu, que no tires tu del carro...
Salut!
t'enyor guapa, tu saps que la distància que ens separa es no més el mar mediterrani que tens una amiga
besadetes amb pessics estimada nina
Jejejejeje, gràcies Veí!!! :-)
Suposo que tots tenim una muntanya rusa en les nostres vides oi Robertinhos??
Jejejeje, gràcies DoMMaster, però el relat es fictici!!!!!, no se com us ho de dir eh, jejejejejeje.
Jajajajaja, no tinc llista Antoni, però si la tinguès està clar que hi series i en un molt bon lloc, tu ja ho saps això :-)
Jajajaja, exacte Adirà, ets l'únic que s'ha dat cuen, jajajajaja.
Tens raó Ulisses i en això si que peco i molt per que tinc les amistats molt abanondanes, quasi be mai truco, però be, elles tampoc ho fan, així que m'imagino que van de putu cul, com jo, jejejejejeje.
Aiiii la meva Kpitana, ets un sol i sempre estàs quant has d'estar, t'estimo molt ja ho saps oi???, be, ni que sigui per que t'ho dic cada dos per tres, jejejejeje. JO també t'enyoro molt, però vaig tant liada que ni temps de tirar-me un pet tinc....bueno, menteixo, d'això si que tinc temps :-P