Diari de Jo Mateixa

-Aquests són els plànols de la casa, va dir ell. I els va estendre a terra. Ella els va mirar, analitzant-los centímetre a centímetre... l'havia recorregut milions de vegades, però mai l'havia vist així, despullada i en dos dimensions.

Durant uns segons es va quedar mirant el dibuix d'una de les habitacions. De cop una llàgrima va començar a caure per la cara de la Clàudia, quan a la seva ment van venir els records de tot el que havia passat allà de petita, però ho havia de fer, l'havia d'ajudar.

-Escolta, què plores? - li va preguntar ell.

-M'han vingut els records de quan jugava amb la Blanca. No la vas arribar a conèixer, oi, la meva germana bessona? Fa molts anys que no en sé res d'ella. Algun dia t'explicaré com va anar, ara no és el moment. - Fent un sospir, com si tornés d'un lloc llunyà, va continuar - Mira, veus el plànol? Aquí no està indicat, però entre aquesta habitació i l'estudi hi ha un pas. Sembla paret mestre, però en realitat són dos envans amb un passadís interior que les comunica.

-N'estàs segura Clàudia? M'han assegurat que aquest era el plànol més actualitzat de la casa... - Ell no sabia ben bé què pensar. Estava convençut de que volia ajudar-lo, però...

Estava confós, sabia que havia de fer-ho, estava bojament enamorat d’aquella xicoteta, petita, dolça, d’ulls entremaliats, de pell blanca i càlida, i se n’havia adonat que era l’única manera d’aconseguir que ella s’enamorés d’ell.

- Vinga va, no perdem el temps, anem al garatge, agafem un pic, una pala i tirem aquesta paret al terra, fem-ho abans que....

....que us ho expliqui la Gemminola