.jpg)
ACAMPADA A BARCELONA
Fa 13 anys
.JPG)
Cap a les 16:00 han vingut els de l’ambulància i ja s’han endut la iaia cap a L’Hospital de l’Esperança, la mare i el pare han anat amb ella i jo em quedava a casa dels avis per estar amb l’avi, però m’ha dit que anés a casa meva i descanses una mica, que ja hi aniria més tard, quant toques fes el sopar. La foto es de l'avi, el dia de Reis d'aquest any.
A l’avi l’hi vam dir ahir que avui ingressaven a la iaia, però a ella no l’hi hem dit res fins aquest migdia i no veieu com s’ha posat, preguntes clau en tot plegat:
- Iaia: A sant de que ara he d’anar a l’hospital?
- Mare: Per que si mama, per que la teva doctora ha dit que allà et podrà controlar més i millor.
- Iaia: Però si estic bé, no em fa mal res (mentida podrida, feia 5 minuts em deia que avui, justament, l’hi feien mal tots els ossos).
- Mare: No es tracta de que ara no et faci mal res mama, es tracta de que tens els pulmons plens d’aigua i aquí no t’ho podem curar, per això has d’anar a l’hospital.
- Iaia: Ja no tornaré mai més a casa oi?
- Silenci....
- Mare i Txell: No diguis aquestes coses va dona, tranqui-la que tot anirà bé.
Aquesta nit quasi bé no he dormit, la iaia nomes m’ha demanat de llevar-se 4 vegades en tota la nit per fer un pipi, l’avi s’ha aixecat 32 cops, no us enganyo, els he comptat, per que cada cop que s’aixecava per anar al bany encenia totes les llums del pis, així estem la iaia i jo, rebentades i sense poder dormir.
La iaia es tant summament guerrera, es nascuda el 8 de maig del 1923 i es d’aquelles dones que sempre, sempre, han fet el que el marit ha volgut, que l’avi sortia a ballar un dissabte?, doncs ella a casa, amb les filles, que l’avi anava a passejar amb els amics?, ella a casa amb les filles. Sempre ha estat sotmesa a la voluntat d’ell i suposo que ja se n’ha resignat, joder, desprès de 63 anys de casats, la resignació es l’únic que es pot esperar d’una vida, no?
La iaia ho té clar, ho té molt assumit i aquest migdia mentre acabàvem de fer-l’hi la bossa amb la mare, ens ha dit que agaféssim aquella llibreta blava de la tauleta de nit, on vam estar apuntant els noms de qui s’ha d’avisar quant es mori, dur de collons, ho se, però la cosa està així.
Els metges ens han assegurat que quant estigui a l’Hospital segurament farà una remuntada espectacular, donat que l’atenció i els medicaments que l’hi donin l’hi faran bé, però que desprès, d’un dia per l’altre l’hi pot venir la davallada o poder no, poder poden donar-l’hi l’alta per que la millora es molt important, però que en tot cas hem d’estar preparats per si aquest no es el cas.
Vaig a veure si puc descansar una mica, estic cansada, trista, angoixada i necessito estar una mica tranqui-la per acabar de pair-ho tot.
A l’avi l’hi vam dir ahir que avui ingressaven a la iaia, però a ella no l’hi hem dit res fins aquest migdia i no veieu com s’ha posat, preguntes clau en tot plegat:
- Iaia: A sant de que ara he d’anar a l’hospital?
- Mare: Per que si mama, per que la teva doctora ha dit que allà et podrà controlar més i millor.
- Iaia: Però si estic bé, no em fa mal res (mentida podrida, feia 5 minuts em deia que avui, justament, l’hi feien mal tots els ossos).
- Mare: No es tracta de que ara no et faci mal res mama, es tracta de que tens els pulmons plens d’aigua i aquí no t’ho podem curar, per això has d’anar a l’hospital.
- Iaia: Ja no tornaré mai més a casa oi?
- Silenci....
- Mare i Txell: No diguis aquestes coses va dona, tranqui-la que tot anirà bé.
Aquesta nit quasi bé no he dormit, la iaia nomes m’ha demanat de llevar-se 4 vegades en tota la nit per fer un pipi, l’avi s’ha aixecat 32 cops, no us enganyo, els he comptat, per que cada cop que s’aixecava per anar al bany encenia totes les llums del pis, així estem la iaia i jo, rebentades i sense poder dormir.
La iaia es tant summament guerrera, es nascuda el 8 de maig del 1923 i es d’aquelles dones que sempre, sempre, han fet el que el marit ha volgut, que l’avi sortia a ballar un dissabte?, doncs ella a casa, amb les filles, que l’avi anava a passejar amb els amics?, ella a casa amb les filles. Sempre ha estat sotmesa a la voluntat d’ell i suposo que ja se n’ha resignat, joder, desprès de 63 anys de casats, la resignació es l’únic que es pot esperar d’una vida, no?
La iaia ho té clar, ho té molt assumit i aquest migdia mentre acabàvem de fer-l’hi la bossa amb la mare, ens ha dit que agaféssim aquella llibreta blava de la tauleta de nit, on vam estar apuntant els noms de qui s’ha d’avisar quant es mori, dur de collons, ho se, però la cosa està així.
Els metges ens han assegurat que quant estigui a l’Hospital segurament farà una remuntada espectacular, donat que l’atenció i els medicaments que l’hi donin l’hi faran bé, però que desprès, d’un dia per l’altre l’hi pot venir la davallada o poder no, poder poden donar-l’hi l’alta per que la millora es molt important, però que en tot cas hem d’estar preparats per si aquest no es el cas.
Vaig a veure si puc descansar una mica, estic cansada, trista, angoixada i necessito estar una mica tranqui-la per acabar de pair-ho tot.
6 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
Espero que la teva àvia es comenci a trobar una mica millor. De vegades amb el canvi de medicació es comencen a trobar molt millor. Espero que sigui el seu cas. Ànims! que som uns quants els que ens enrecordem de tu. Un petó!!!
Però si l'acompanyeu com ho feu se li farà més planer.
una abraçada!
Gemminola: El cert es que si, intentare'm, per tots els mitjans estar units, tants amb ella com amb l'avi que també m'amoina molt. A la pobre nomes l'hi preocupa donar-nos feina, d'aqui que nomes fa que dir que o bé es vol morir i bé es vol curar aviat, flipant la dona!!!
Joana: Ohh que maca que es aquesta cançó i es que el mestre Serrat sap possar unes melòdies increïbles als poemes més dolços. Això espero, nomes vull, nomes volem, que no pateixi.
Gràcies bòniques, gràcies i mil gràcies!!!!
Per la resta, ja ho saps, si necessites res, xiula!
:*