Esperit de superació

Volia donar les gràcies al Jordi Baños (ho sento, si té Bloc no el sé) per passar-me per e-mail aquesta bonica història i sobretot aquest preciós vídeo que representa l’esperit de superació i ganes de viure que tenen les persones més desvalgudes, espero que us emocioni tant com a mi. Us prego que primer llegiu el text i desprès veieu el vídeo.

Aquesta historia comença a Winchester Mass, fa 43 anys, quant Rick, durant el seu naixement s’estrangulava amb el cordill umbilical al voltant del seu coll, deixant-lo amb el cervell danyat i incapaç de poder controlar els seus membres

Serà un vegetal la resta de la seva vida”, els van dir els metges a Dick i la seva dona Judy “i quant tingui 9 mesos el deixaran a una institució”.

Però aquests pares ni tant sols ho van considerar, es van adonar de que com en Rick els seguia amb la mirada per l’habitació quant estaven amb ell. Quant en nen va complir 11 anys, el van dur a Departament d’enginyeria de La universitat de Tuffts i varen preguntar si hi havia alguna cosa que els permets comunicar-se amb el seu fill, “de cap manera”, els van dir, “res no succeeix en aquest cervell”, “expliqui un acudit” va demanar el pare, ho van fer i en Rick va somriure, moltes coses succeïen dins aquets cervell.

Auxiliat per un ordinador que l’hi permetia controlar el cursor amb un costat del seu cap, en Rick, finalment, fou capaç de comunicar-se, les seves primeres paraules van ser “¡Go Brunis!” (un equip d’hockey). Més tard, un company de classe va quedar paralitzat per un accident de cotxe i l’escola va organitzar una carrera de caritat per tal de recollir diners. En Rick va escriure “Pare, vull fer-ho”. Si es clar, com s’ho faria en Dick, que es definia ell mateix com a un jugador de poker, que mai havia corregut una milla sencera, empènyer al seu fill durant 5 milles??

Tanmateix ho va intentar i llavors “Jo m’he sentit l’incapacitat, vaig estar adolorit durant dues setmanes”, aquell dia va canviar la vida d’en Rick. Quant el nano va escriure que “Jo ja no sóc el més discapacitat” el pare es va encarregar de que el seu fill tingues aquesta sensació tantes vegades com l’hi fos possible.

En Dick tenia una panxeta d’aquelles de cervesa, tanmateix volia intentar córrer la marató de Bòston amb el seu fill a l’any 1979, però un dels organitzadors els va dir que de ninguna manera, els Hoyts no eren un sol corredor ni tampoc un sol competidor en cadira de rodes. Per alguns anys en Dick i en Rick, simplement es van unir amb tothom en la carrera i nomes caminant, en Dick amb el seu fill a l’esquena.

A l’any 1983 van trobar una manera d’entrar a la carrera oficialment i van córrer una altre marató, van anar tant ràpids que es van classificar per la Marató de Bòston de l’any següent, llavors algú els va dir “Ei Dick i per no un triatló?"

Com un home que mai havia après a nedar i que no anava en bicicleta des de els 6 anys podria carregar amb el seu fill incapacitat de 110 lliures (no se quants kilos son, ho sento) al llarg d’un triatló?, però en Dick ho va intentar.

Pare i fill han acabat 212 triatlons, incloses 15 competicions de “Ironman” a Hawaii, el pare va dir una vegada que ell sol no ho faria, que ho feia per el seu fill, ho feia nomes per el plaer de veure somriure al seu fill mentre corrien, nedaven i pedalejaven junts.

A l’edat de 65 i 43, Dick i Rick han fet la seva marató de Bòston numero 24 i han quedat en el lloc 5.083 de més de 20.000 participants, el seu millor temps ha estat 2 hores i 40 minuts, el seu millor temps a l’any 1992, nomes 35 minuts més que el record mundial, tenint en compte que aquest record es d’algu que no va tenir que empènyer una cadira de rodes al mateix temps que corria.

Sense cap mena de dubtes, Rick va escriure: “El meu pare es el pare del segle”. En Dick va obtenir alguna cosa més de tot això, dos anys desprès va patir un atac de cor, no molt sever, durant una carrera, els metges que el van atendre van trobar que una de les seves arteries estava obstruïda en un 95%, un dels metges l’hi va dir: “si no hagués estat en tant excel·lent forma física hagués mort fa 15 anys”, llavors, d’alguna manera, pare i fill es van salvar l’un a l’altre.

En Rick treballa i té un apartament propi a Bòston, en Dick, retirat ja, viu a Hollan Mass, i tots dos fan conferències, xerrades per tot el país, competeixen en alguna carrera els caps de setmana, incloent, per suposat, la del dia del pare.

Una nit en Rick va obsequiar al seu pare amb un sopar, però el que realment volia era donar-l’hi un regal que mai podrà comprar: “La cosa que més vull en aquest mon”, va escriure en Rick, “es que el meu pare s’assegui a la meva cadira i que jo l’empenyi ni que sigui tant sols una vegada”.


18 Comments:

  1. Gatot said...
    :**
    Jo Mateixa said...
    Ai senyor deu meu, perdona la meva inexperiencia amb aquests simbols, però.....que has volgut dir??

    Per cert, benvingut de nou Gatot meu, una abraçada molt i molt gran!!!!
    Mikel said...
    una historia molt americana que perfectament es podria traslladar a la gran pantalla.
    Jo Mateixa said...
    Si, no se si ja l'han fet mira el que et dic.

    Mentre mirava els videos del Youtube vaig veure'n d'altres, iguals que aquest però fets per vàries cadenes de televisió on donaven la noticia, suposo que en el seu moment (no se de quin any es) va ser un bombazo de publucitat i algun director de cinema en deu haver agafat l'ideia, no?
    Pep ... però posa-li Angu, també said...
    Jo també trobo estrany que no hagin fet la peli ... La història però és molt maca i molt entranyable.

    Ah, si fan la peli ja pots comptar que la dirigirà l'Spielberg i la interpretarà o Tom Hanks o Nicolas Cage ... Jo ja et dic que no hi vaig, eh? Tom Hanks ... que va fer "Tienes un e-mail" ... per Déu!!!

    Un petó de bon dia, TuMateixa
    escarabat said...
    Collons!!
    A aquestes hores del matí m'has fet saltar la llagrimeta...
    Les millors experiències que he tingut fent educació ambiental han sigut amb disminuits físics i psiquics.

    Brutal!!

    I després nosaltres ens ofeguem amb un got d'aigua.

    apa
    Alepsi said...
    Ostres Jo Mateixa... pffff... com a l'Escarabat, m'has fet saltar la llàgrima...

    Conec un cas de paràlisi cerebral com aquesta, pel mateix motiu. La noia té 21 anys ara... i jo sempre he admirat profundament a la seva mare, que l'ha portat a tot arreu, de viatge, als parcs d'atraccions, de compres, al cinema.... és increïble, s'ha de tenir una fortalesa acollonant... jo no sé si podria....

    Gràcies per compartir aquesta història amb nosaltres.... el vídeo realment és acollonant...
    Jo Mateixa said...
    Pep: A mi en Nicholas Cage m'agrada molt, a qui no suporto es en Tom Hanks, sempre fot papers de bleda soleiada!!!

    Escarabat:No era la meva intenció fer-t'he plorar home, tot i que si ha estat aixi vol dir que el post t'ha arrivat al cor i això es bó, molt bó :-)

    Alepsi: Et dic el mateix que a l'Escarabat, la meva intenció no era fer-vos plorar, però si ho heu fet es per que us arrivat ben endins.

    Nota conjunta per l'Escarabat i l'Alepsi: Jo durant molts anys vaig atendre a una nena amb Sindrome de Down, ja se que no es el mateix que una persona amb paralisis cerebral, però quant vaig estar amb aquesta nena m'en vaig adonar de que hi ha molta gent que necessita ajuda en aquest món, que soles no es poden valdre, llavors va ser quant vaig estudiar per ser auxiliar de clinica, la vida despres ha donat moltes voltes, però que ara estigui asseguda en un despatx no vol dir que la gent i els seus problemes m'importin menys (que a la buena vida se acostumbra uno, ja ho se)
    Laprí | David said...
    Aquestes històries demostren que fa més el qui vol que qui pot. La majoria de la gent, com que no tenim problemes d'aquests, no busquem superar res, en canvi, qui ho té més difícil, fa tot el possible per avançar i superar-se dia a dia.
    Jo Mateixa said...
    Aiiii David, si es que jo no ho haguès pogut expressar millor, tens tota, tota i tota la raó!!!!
    Pep ... però posa-li Angu, també said...
    Però com et pot agradar Nicolas Cage!!!! Que pelis bones que hagi fet n'hi ha 2 o 3 (que dius, vale) de les 5 que estrena cada any!!! Exemple: Family man o Te puede pasar a ti!

    Jarrrllllllll
    Jo Mateixa said...
    Ostia tioooo, de les dues que has dit no n'he vist cap, bueno espera,la de Te puede pasar a ti es aquella que l'hi toca la loteria??

    A mi em va agradar la qde Face to face i la que fa de guardaespatlles d'una senyora gran que es la dona d'un ex president americà.

    Vostè perdoni eh!!!! :-S
    Pep ... però posa-li Angu, també said...
    Sí ... i no em parlis de Face to Face ... és la del Travolta? Joder, no em fotis que vas anar a veure una peli del Travolta i el Cage!!!

    M'estàs caient a l'alçada del betum (és broma, és broma) ... aix, jo et recomano que facis un e-mule i et baixis la peli que millor representa a la societat dels anys 70: "Los bingueros"
    Jo Mateixa said...
    Si es la del Travolta, pèrò no n'he vist cap al cinema, les he baixat per l'e-mule, mai aniria a veure una pelicula del Travolta al cinemaaaaaaaa (buaggg, el Travolta, com a Molt Grease, jejejejeje).

    Los bingueros???, deu ser espanyola, oi? (amb aquest titol) i deu ser e l'Alfredo Landa (com a mínim)...tu si que m'has caigut als peus nennnnnnnn :-P
    Pep ... però posa-li Angu, també said...
    No no, tu si que m'has caigut als peus!!! Que no coneixes la mítica trilogia de les pelis del Pajares i l'Esteso? Ualaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Tia, tia, et veig molt malament, eh?
    Però on vas!!! Quo vadis!!!

    El Travolta també va fer Pulp Fiction ... ara em diràs "Ai, aquestes no m'agraden, massa sang a mi m'agrada més Amelie i tot allò", oi?
    Candela said...
    Ufffffff.
    Cristina said...
    Nena, ja m´has fet plorar. La veritat és que sóc de llàgrima fàcil. Molt maca l´història. Cada matí veig un pare ja gran amb el seu fill amb síndrome de down. El nano és un adult però sempre van agafats de la ma. Em fa sentir molta tendresa.
    Jo Mateixa said...
    Candela: Ufff, si Candela, si, uffff.

    Cristina: Et dic el mateix que he dit a tothom que ha escrit dient que s'ha emocionat o fins i tot a plorat, jo no volia que ho passesiu malament, nomes volia que fossiu conscients que hi ha gent que te motius per queixar-se i no ho fa, que hi ha gent que te motius per voler morir i no ho fa...nosaltres que ho tenim tot i més, de vegades fem masses tonteries per aconseguir més encara.

    Entre tots apenem a valorar mes i millor tot el que tenim, principalment la salut i la familia.

    Aii, que em poso tonta de debó :-(

Post a Comment



Diari de Jo Mateixa - Designer: Douglas Bowman | Dimodifikasi oleh Abdul Munir Original Posting Rounders 3 Column