I ara un conte de Nadal


La Mar de Lletres 2007 (Calafell)
Primer Premi de la Categoria Senior de Contes de Nadal (Nadal 2007)
Escrit per Montserrat Vernet i Padró

Dedicat: Al seu oncle Albert Vernet, pertinaç recopilador d'expressions políticament (in)correctes.

L’última setmana del mes de desembre una parella heterosexual econòmicament desfavorida anava, a lloms equins i per camins rurals, a complir una obligació ciutadana que els havia imposat com a mostra de prepotència l’autoritat (in)competent.

El tràmit requerit, que consistia a facilitar les dades personals que havien de permetre l’elaboració d’un cens, no es podia realitzar a través d’internet o d’una trucada telefònica, ja fos gratuïta o en el seu defecte de tarifació especial, perquè aquests sistemes encara no havien estat implementats, sinó que es va haver de dur a terme de manera presencial.

Malgrat residir al municipi de Natzaret, a la província de Galilea, es van veure obligats a emprendre el viatge en plena temporada hivernal cap a la Judea, concretament vers el municipi de Betlem, d’on provenien els ascendents del subjecte masculí de la parella, que en la societat patriarcal d’aquella època era qui ostentava l’autoritat i la responsabilitat sobre la unitat familiar.

El subjecte femení de la parella es trobava prop del final del seu procés de gestació, i encara que tampoc no existien les ecografies ni les amniocentesis, ella tenia coneixement que duia al ventre una criatura de sexe masculí filla de la divinitat, perquè així li ho havia comunicat a l’inici de la gravidesa un missatger celestial.

La parella heterosexual econòmicament desfavorida va arribar al municipi de Betlem a última hora de la tarda, i com que no tenien prou poder adquisitiu no van poder accedir a cap de les places d’hostatjament disponibles.

En absència de caixers automàtics on poder passar la nit, van ocupar una cova que habitualment servia de refugi al bestiar, principal font de recursos, junt amb l’agricultura, d’aquella zona.

Aquell mateix vespre, la dona, sense ajut de cap llevadora ni d’altres professionals de la salut reproductiva, va infantar el seu fill i li va posar els bolquers que presumiblement ja duia preparats des de l’inici del viatge. Bolquers menys efectius que els actuals però també menys nocius per al mitjà ambient, ja que no contenien cap mena de substància plàstica, sinó que estaven íntegrament elaborats amb materials tèxtils procedents de fibres naturals. Després va deixar reposar l’infant damunt la palla d’una menjadora on feliçment no hi menjava cap cap de bestiar.

A falta d’altres mitjans de comunicació encara no inventats, la divinitat va informar de la nova del naixement de l’infant a través de missatgers celestials, que ja s’havien mostrat altament efectius en ocasions precedents. La transmissió no va ser general, sinó només a unes persones determinades, potser les úniques que eren capaces de percebre i escoltar els éssers de naturalesa diferent a la humana.

Els escollits per la divinitat van ser uns professionals autònoms del ram de la ramaderia, que passaven la nit, juntament amb el seu bestiar, fora dels llocs habituals de pernoctació.

Aquests treballadors es van adreçar diligentment cap a la cova, i van descobrir-hi un infant faixat amb bolquers ecològics i ajagut a la menjadora dels animals, i van intuir que la divinitat, que fins llavors els ministres religiosos i polítics els havien fet sentir altiva, distant i fiscalitzadora, per fi se’ls havia apropat, tant que havia pres la carn d’una criatura de sexe masculí (si hagués pres la carn del sexe femení l’abaixament potser hauria estat excessiu, va pensar algú) i estava disposada a viure una vida d’ésser humà en una classe econòmicament desfavorida i en risc d’exclusió social.

Els treballadors autònoms del ram de la ramaderia van pensar que potser a la criatura l’esperaven la persecució, l’estatus d’immigrant il·legal, la invisibilitat social i l’animadversió de l’autoritat (in)competent.

Potser fins i tot l’esperaven la tortura i la mort a mans de botxins professionals i/o de membres de les forces armades particularment embrutits per la seva llarga història de domini sobre pobles més febles.

Però entre aquells treballadors autònoms de la ramaderia va néixer l’esperança que, fos quin fos l’esdevenidor reservat a aquell nadó fill d’una parella heterosexual econòmicament desfavorida, els individus de l’espècie humana ja mai més se sentirien sols enfront el cosmos.

I quan sortiren de la cova i contemplaren la munió de cossos siderals que vessaven la seva llum, originada milions d’anys abans i que arribava tot just llavors a les seves pupil·les meravellades, van sentir com si les veus d’innombrables éssers celestes entonessin un exultant càntic d’alegria.

18 Comments:

  1. Anònim said...
    Bon conta, Jo Mateixa
    Jo Mateixa said...
    Soler: Gràcies, però no es pas meu eh :-)
    Andrea ....de acà y de allà said...
    Esta muy bueno ehh¡¡¡¡ no es tuyo pero lo has elegido tu¡¡¡ asi ke buena elección¡¡¡¡ un beso grande
    DooMMasteR said...
    Uiuiui... Per el que m'expliques aquest nen pot tornar-se un tio xungo de La Mina! T'imagines? :P
    Jo Mateixa said...
    Andrea: Gràcies bonica :-) M'el va enviar un client ahir per e-mail i ostres, em va encantar, per això he volgut compartir-lo amb vosaltres :-)

    Petonasos dolça!!!!!

    Doommaster: Uaaaaaaaa, que fort, que fot, que fort, pobre nen, jejejejejejeje.
    rosa said...
    boníssim!!!!! Però el pobre subjecte masculí era tonto o que?
    doncs el subjecte femeni carregat de força imaginació per poder tapar el seu adulteri es va inventar ho de l'àngel celestial...quins collons, però clar en aquella època de precarietat en l'educació ( potser com ara) la gent s'ho empassava tot.
    Jo Mateixa said...
    Rosa: Completament d'acord amb el que dius, jajajajajajajajaja.
    Txell said...
    En aquells entonsses els autonoms ramaders tampoc devien tenir dret a l'atur, no?
    Yo voto al PP... y no debería said...
    El conejo es un animal que sólo se debe comer en tiempos de guerra. Cuando el hambre amenace tu familia, Dios te da licencia para tirarte al monte con un fusil al hombro y ¡a cazar conejos! De momento, vete al Carrefour y compra un pavo de cinco kilos. Dios proveerá para el futuro mejores menús de Navidad. Dios y Mariano Rajoy. Cuando nuestro Mariano sea Presidente, nos pagará las mariscadas de Nochebuena.

    Saludos cordiales
    gatot said...
    nena... amb contes així quasi que els hi explico la història als gatets, eh? perquè a l'escola pública, laica i pagada entre tots, la història oficial catòlica ja els hi han explicat, repetit i inculcat! (i aixó que no fan religió, sinó cultura religiosa!)

    petons i llepades políticament correctes!
    Toy folloso said...
    Semblava com si l´estés escoltant en la veu d´en Saura.
    Del contaminador residual i furtiu, amb resultats óptims per el medi ambient i no tant per el CO2, o sigui, el caganer, no veig que en parlin.
    Jo Mateixa said...
    Txell: Em temo molt que no nena :-(

    El del PP: Nen, de propaganda res, em sembla que ja t'ho vaig dir i menys del teu partit, per déu, fot el camp d'aqui homeeeeeeeeeeeeeeee :-S

    Gatot: Cultura religiosa?? i això es una assignatura???, joder, com canvien els temps :-P

    Toy Folloso: Jajajaja, es ben cert, jo també el buscaba i vaig veure que no en deien ni piu :-P
    Metamorfosi said...
    Ostres, quin conte! Molt bo!

    Petonets guapi!
    Terra said...
    Ostres, m'ha encantat! :) A mi la majoria de mails q m'envien són xorres!
    Jo Mateixa said...
    Metamorfosi: Gràcies bonica :-)

    Petonasos bonica meva!!!!!

    Terra: No et pensis que a mi de normal també m'envien xorradetes però la majoria estan molt i molt ben parides :-)
    Anònim said...
    Molt bo el conte, certament es curiós explicat així fa tot un altre efecte

    PEtons!!!
    David JB said...
    Uohjó, si és que abans sabien més del que sabem ara, i als professionals autònoms segur que els pagaven millor la carn i la llet dels seus animals que ara. xD
    Ulisses said...
    està molt però que molt bé.

    Em recorda a un que vaig escriure jo fa un temps en el que explicava l'història de sant jordi però actulitzada.

    Molt bo! i si pots felicitar a l'autora fes-ho, s'ho mereix.

Post a Comment



Diari de Jo Mateixa - Designer: Douglas Bowman | Dimodifikasi oleh Abdul Munir Original Posting Rounders 3 Column