.jpg)
ACAMPADA A BARCELONA
Fa 12 anys
Es dur pensar que fa menys de dos mesos comentava que estava feliç de tenir els 4 avis vius, em sentia privilegiada, doncs molts dels meus amics no els tenen i fins i tot no els han conegut mai. Ara nomes me’n queden 2.
Miro enrere en aquests moments i faig balanç dels 4 mesos d’aquest any i ara per ara sóc bastant pessimista, recordo la nit de cap d’any, quant desprès de tocar les 12 campanades l’hi vaig dir a en Hatim que aquest era el nostre any, que les coses ens començarien a funcionar be, que trobaríem pis i que poder (i dic poder per que fins que no tinguem pis res de res) podríem plantejar-nos tenir un crio (als dos ens fa moltissima il·lusió).
Ara, en aquests moments, sento ràbia, una ràbia interior que em fa estar tranqui-la, quins collons els meus.
Quasi no he plorat, per l’avi dic, quasi no he sabut com demostrar-li la pena que sentia quant ens ha deixat, i això em fa sentir malament. Cada persona expressa els seus sentiments, siguin de dolor o de felicitat, d’una manera diferent i sento que no he pogut expressar prou la pena que porto dins.
Era el meu avi i me l’estimava molt, molt més del que ell es podrà imaginar mai, però era tant complicat que l’amor que l’hi tenia fos correspost per ell, sempre et costava arrencar-li un peto, una mirada dolça, una carícia tendre....sempre obtenies males cares, “mocs” i “collonades seves”.....tot i així, tot i ser brusc i de vegades groller amb la gent que se l’estimava, no poso en dubte que ell ens estimava i molt, tant de bo ens ho hagués demostrar més sovint, possiblement avui hagués plorat tant com ho vaig fer amb la iaia.
Sabíem que això passaria, no se ben be per que, però tots creiem que l’avi no duraria molt sense la iaia, però per que tant poc?, doncs per que l’avi no era tant fort com ell pensava i no va poder superar la pena de perdre a la dona amb la que havia conviscut durant 63 anys, el seu cos va començar a fallar i al final es va apagar, com una espelma quant la bufes.
Encara no me’n faig a la idea, ELL ja no hi es, ELLA tampoc hi es, i a mi em costa molt pensar que quant arribi als vespres de la feina en lloc de sortir de l’ascensor i girar cap a l’esquerre per anar a veure que fan els AVIS, ho haure de fer cap a la dreta per ficar-me a casa els pares.
Com deia en “Polete”, ara ja estan junts, allà on sigui, i ja poden tornar a discutir per que l’estufa està molt forta, o per que la sopeta de fideuets està salada, o per que un ha baixat les persianes del balcó massa d’hora.....
Miro enrere en aquests moments i faig balanç dels 4 mesos d’aquest any i ara per ara sóc bastant pessimista, recordo la nit de cap d’any, quant desprès de tocar les 12 campanades l’hi vaig dir a en Hatim que aquest era el nostre any, que les coses ens començarien a funcionar be, que trobaríem pis i que poder (i dic poder per que fins que no tinguem pis res de res) podríem plantejar-nos tenir un crio (als dos ens fa moltissima il·lusió).
Ara, en aquests moments, sento ràbia, una ràbia interior que em fa estar tranqui-la, quins collons els meus.
Quasi no he plorat, per l’avi dic, quasi no he sabut com demostrar-li la pena que sentia quant ens ha deixat, i això em fa sentir malament. Cada persona expressa els seus sentiments, siguin de dolor o de felicitat, d’una manera diferent i sento que no he pogut expressar prou la pena que porto dins.
Era el meu avi i me l’estimava molt, molt més del que ell es podrà imaginar mai, però era tant complicat que l’amor que l’hi tenia fos correspost per ell, sempre et costava arrencar-li un peto, una mirada dolça, una carícia tendre....sempre obtenies males cares, “mocs” i “collonades seves”.....tot i així, tot i ser brusc i de vegades groller amb la gent que se l’estimava, no poso en dubte que ell ens estimava i molt, tant de bo ens ho hagués demostrar més sovint, possiblement avui hagués plorat tant com ho vaig fer amb la iaia.
Sabíem que això passaria, no se ben be per que, però tots creiem que l’avi no duraria molt sense la iaia, però per que tant poc?, doncs per que l’avi no era tant fort com ell pensava i no va poder superar la pena de perdre a la dona amb la que havia conviscut durant 63 anys, el seu cos va començar a fallar i al final es va apagar, com una espelma quant la bufes.
Encara no me’n faig a la idea, ELL ja no hi es, ELLA tampoc hi es, i a mi em costa molt pensar que quant arribi als vespres de la feina en lloc de sortir de l’ascensor i girar cap a l’esquerre per anar a veure que fan els AVIS, ho haure de fer cap a la dreta per ficar-me a casa els pares.
Com deia en “Polete”, ara ja estan junts, allà on sigui, i ja poden tornar a discutir per que l’estufa està molt forta, o per que la sopeta de fideuets està salada, o per que un ha baixat les persianes del balcó massa d’hora.....
Serà qüestió de madurar, de fer-me gran d’una vegada i de creure’m que mai més els tornaré a veure, es llei de vida, uns neixen i d’altres moren.
US ESTIMO i US ANYORO MOLT MÉS DEL QUE US POGUEU IMAGINAR.
Etiquetes: Les meves coses
17 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
no plorar mai ha significat no estimar, ja ho saps...
I queda molt d'any encara mosseta!!!! molt!!!!!! i no pas tot ha de ser de color ngre, només faltaria!
una abraçada ben forta i un petonàs i una altra abraçada.
Si necessites res, només has de xiular, ja ho saps :****
però la maduresa va per lliure en aquestes coses, cadascú té un ritme, i l'important és que saps q sempre tornes a estar bé, tornes a tu.
cal plorar, cal estar bé, cal passar-ho i no sempre en aquest ordre, així que no pateixis, les teves paraules estimen per les teves llàgrimes, més endavant ja escriuran elles per les teves paraules.
un petó! i com diu elur: queda molt d'any encara!! :)
Dóna temps al temps i tot acabarà per tornar al seu lloc.
Algú a qui ja aprecio molt, em deia fa molt poc que cal veure sempre el got mig ple. Ara sóc jo qui t'ho diu a tu. Encara queden moltes coses bones per venir, ja ho veuràs.
Petó i abraçada ben forta... I pel que calgui ja saps on sóc.
Amb el temps això es fa menys dolorós, no s'oblida ni deixa de fer mal, perquè es troben a faltar (tan sigui avis, besavis, pares).
I sobretot, no et sentis malament en ser feliç o tenir il.lusions a fer coses. Sempre penso que si ells poguessin, ens dirien això, que intentessim ser feliços que així també ho estan ells.
Una abraçada!
No és fàcil mostrar els sentiments, ja trobaràs el moment per expressar-los. De moment ves escrivint, que això és una teràpia immillorable. I a més, estic convençuda que allà on siguin els avis trobaran un ciber celeste per llegir el blog i saber de les peripècies de la seva neta.
Ànims preciosa!
A mi, fa uns anys, se'm va morir una persona molt propera i jove. I no em sortien les llagrimes, perque un sentiment de culpa molt gran ho tapava tot. Per més que jo m'obligues a plorar, no hi havia manera, i a tots els sentiments que tenia, s'hi afegia una angoixa per no poder plorar. Despres, amb el temps va anar sortint tot, sense forçar res.
Els amics em varen regalar un llibre, que es diu: La muerte, un amanecer, de l' Elisabeth Kübler-Ross, que em va ajudar moltissim a entendre que la mort es una part més de la vida.
Molts petons i anims.
El que avui es pot veure com una muntanya, demà pot ser un turonet. Però sempre, totes les vivències, faran part de la nostra vida. amb una intensitat o una altra.
Tens tota la vida per davant, meritxell, i t'està esperant només a tu.
Una abraçada!
Si, noieta, la vida va així, que t'he de dir, oi?, per això cal aprofitar com mai les oportunitats que tens cada dia, perquè mai de la vida saps que podrà passar demà!
Un petonarrro gegantí, i qualsevol cosa, ja saps!!!
A la tarda miraré d'estirar-me una estoneta i fer una bona migdiada, poder sorti més tard a fer un volt, la mare ha d'anar al metge per el seu braç però em deia que la portarà una amiga per ta que jo pugui descansar una micona més.
Gràcies de nou a tots per el vostre suport, gràcies, gràcies i mil gràcies!!!!
Saber qué és llei de vida, inclús en els casos de malaltia que és millor no fa que sigui més fàcil la pèrdua. El dol, ja vindrà segur no t'angoixis.
Petons!
Tot té el seu temps, i el que hagi de sortir ja sortirà.
Ânims.
Petons.
Penso que aquestes coses, moltes vegades, no tenen res a veure amb madurar, sinó simplement amb com ens ho agafem (o com creiem que ens ho hem d'agafar). No pot ser de vegades més bonica i serena la reacció d'un nen, que se suposa que no ha "madurat"? Doncs això: hauríem d'estar més pendents d'incorporar el que ens passa, el que sentim, i fer-ho com ens dicti el cor, que no pas de com se suposa que ho hauríem de fer.
I pel que fa al caràcter del difunt... tu saps que ell t'estimava però que cadascú és com és. I quan hagi passat una mica de temps, tu mateixa, en recordar, sabràs trobar aquests petits gestos d'afecte que ara no veus.
TAnt de bo tothom tingués la capacitat (no la debilitat) de dictar-li al cap que aguanti -quan si fos pel teu cos ja no series aquí- fins que tu decideixes que ja t'ha arribat l'hora; quan sents que aquí ja no hi fas res. Quina sort...
T'estimo molt i tu ja ho saps.
Anònimo, jo també t'estimo molt i crec que tu ja ho saps, oi? Cuide't tu també, que falta et fa, un petonet ben dolcet!!!!