Diari de Jo Mateixa

En lloc de preparar el sofregit abans i deixar tot en plats preparats, la senyora se li ha "antojat" de posar dins la cassola la ceba amb l’oli i que s’anés fent, mentrestant a una altre banda de la cuina, ha anat ratllant el tomàquet i les carxofes, llògicament ni se n’ha adonat de que de la cassola sortia fum, menys mal que em entrat nosaltres que si no…i ja en van 4 aquesta setmana, el dia menys pensat crema el pis amb ells dins.

Jo quant he vist el panorama, la mare cridant a l’àvia i l’avi cagant-se en tot, he agafat i he fotut un crit demanat silenci, m’he mig agenollat davant l’àvia (ella es molt baixeta, jo no sóc en Gasol, però a més ella té problemes d’ossos i no pot aixecar gaire el cap, per això m’he posat així, per que em veies ben bé la cara mentre li parlava) i no se molt bé com ha anat però m’he posat a plorar.

No he pogut evitar dir-l’hi que “Malgrat no te’n facis a la ideia i no ho vulguis admetre ja no tens 30 anys, en tens 84 i hi ha coses que sola no les pots fer”, ara recordo per que he plorat, ho he fet per que ella també ho ha fet, mai havia vist plorar a l’àvia.

M’he sentit com una mala neta, això no es diu a algú que estimes, l’hi acabava de dir que era gran, que ja no servia per segons quines coses i això l’hi ha fet mal, em sento fatal i tinc ganes de tornar a plorar, de fet ja ho estic fent.

L’avia ha pasta moltes coses en aquesta vida, casada amb un home de la QUINTA DEL BIBERÓ i supeditada al que la seva sogre deia, “Les dones els diumenges es queden a casa rentant la roba mentre els seus homes surten a passejar”, no ha tingut una vida justa i suposo que per això ha fet injusta la vida dels demès, amargant a l’avi tot el que ha pogut.

No es mala àvia, i me l’estimo moltíssim, ho dic amb tot el cor, però la vida no pot estar sempre plena de NO, en aquesta vida em vingut a patir, com deia algú i sembla que l’única que ho ha fet a estat ella, els demès no.
Superat un càncer de pit del que mai n’ha volgut ser conscient, doncs segons ella es va picar un cop al pit, tots pensàvem que no ho portaria be, l’àvia es d’aquelles que “Si em poso malalta poseu-me en una residència i deixeu-me morir allà”, però sortint de l’operació va deixar anar un “Ei, sóc aquí i hi penso ser durant molts anys”

Em sap greu Miquel si llegeixes això per aquí, però no hi ets, ni tu, ni el pare, ni en Hatim i amb la mare no en puc parlar per que acabem plorant totes dues. Havia de desfogar-me i com que això es el meu diari….

Es dur saber que poder l’any que ve els avis ja no hi seran (els uns i els altres) i que aquest Nadal l’he començat amb mal peu, tant de bo aquesta nit que sopem amb ells, les coses s’arreglin i l’avi ens expliqui com fa cada any, com va conèixer a l’àvia, com va viure la guerra i com lligava quant ell era Jove.

T’estimo “TETE” i et trobo molt a faltar.