Quant t’enadones de que ja es massa tard per demanar explicacions a un company d’escola, que un bon dia, i sense saber ben bé per que, et va fotre un cop de puny i et va rebentar el llavi??, doncs quant saps que fa anys va morir d’una sobredosi de cocaïna.

Quant t’enadones de que encara no pots tenir un fill, tot i que ho vols, en tens ganes, saps el que t’espera i n’estàs preparat i segur? doncs quant veus que amb l’amor que l’hi puguis donar no n’hi haurà prou, per que un nen caga, es pixa, menja, dorm, plora, riu i necessita una llar on poder fer tot això amb calma.

Quant t’endones de que els teus essers estimats es fan grans i que res, des de avui, tornarà a ser el mateix? Doncs quant et desperten a les 05:55 del matí et diuen que l’avia està molt malament, que s’ofega, que no es pot llevar del llit, que està pàl·lida, que te febre i que t’has de vestir cagant osties i trucar al 061 per que vinguin a veure que cony està passant.

Quant t’enadones de que n’estàs farta d’aquesta vida, del dia a dia a la feina, d’això tan típic que fem tots i que es anar de casa a la feina i de la feina a casa? Doncs quant un dia, per culpa de que t’enadones de que els teus essers estimats es fan grans, et passes el dia angoixat, sense ganes de res, nomes amb el desig que s’acabi el dia i tot torni a començar, de nou, com qualsevol altre dia ple de la monotonia quotidiana que t’envolta.

Quant t’enadones de que la vida, de vegades, es una gran merda pudenta? Doncs quant ja no pots fer marxar enrere en els teus comentaris, quant has vist que has fet mal a algú, quant ets conscient que la ferida que acabes d’obrir es possible que mai es tanqui i quant, per sobre de tot, et sents trist, amb ganes de plorar, i quant ho fas, qui t’envolta et diu, NO, ARA NO ES EL MOMENT DE PLORAR.

19 Comments:

  1. Gatot said...
    nena.... si encara podem fer alguna cosa sense dependre de ningú... és plorar quan les llàgrimes ens venen als ulls.

    tant de bó les pogués recollir...

    demà... serà un dia nou... potser encara un dia fill de puta... però... espero, desitjo... que s'acabi d'una puta vegada aquest mal rotllo que ens envolta!

    què collons! tenim dret a viure!!!

    petons i llepades sobrevisquents!
    Valqui said...
    Sempre, sempre, sempre és un bon moment per plorar; si és el que necessitem ho hem de fer.
    La vida és una merda molts dies a l'any, però molts altres és bonica.

    Sé que semblarà una tonteria, i sé que la gent se'n riu de mi quan ho dic, però et puc assegurar que un dia et despertes i tot sembla més maco. I no ha canviat res, però entens que hi ha coses que no tenen importància, i que les que en tenen no depenen de tu i no t'hi pots angoixar massa.
    I sí, hi ha coses que sembla que no milloraran mai, però ho fan.

    Anima't, que segur que tot millorarà.
    Jo Mateixa said...
    Gatot: Jo sóc d'aquelles que plora fins i tot veient les repossicions de la mort d'en Chanquete a Verano azul, any rera any, em costa ben poc, però ahir vaig aguantar com una jabata (vaig plorar una micona intentant que ningu se n'adones) per la mare, que està molt baixa de moral degut a que l'avia està molt fotuda a l'hospital. L'una per l'altre ens aguantavem els plors, pero suposo que quant tot hagi passat, per bó o per dolent, ens desmuntarem i llavors plorarem juntes, que joder, es el que hauriem d'haver fet ahir per quedar-nos millor. Gràcies, petonets dolcets per el meu Gatot preferit!!!!

    Valqui: Primer de tot benvingut/a (ho sento, he vist comentaris teus pero no he vist el teu bloc, per tant no se si ets ell o ella). Avui quant m'he llevat he pensat que les coses poden canviar, no se, m'he sentit més motivada per fer coses, però es clar, ha estat arribar a la feina i tot ha trontollat, es un granet que es va fent muntanya i fa anys que no vaig d'excursió a la muntanya, em costarà fer el cim, però ho intentaré :-) Gràcies, petons per tu també!!!
    Pep ... però posa-li Angu, també said...
    Senyoreta TuMateixa,

    és l'ésser humà ... és la nostra pròpia naturalesa. Vivim feliços i tranquils fins que la felicitat i la tranquilitat se'ns trenquen. I quan torna tot a la normalitat, vivim feliços i tranquils. Tendim a perdre aquesta memòria històrica, aquest neguit de què pot passar ... senzillament perquè si estiguéssim pensant en tot, no podríem viure.

    És veritat, quan passa alguna cosa d'aquestes amb gent que t'estimes mai torna a ser res el mateix (que t'he de dir, oi?) però dins teu hi ha la possibilitat, no ara sino d'aquí a un temps, de recordar els temps passats com a temps bons (de recordar el millor de cada història, de cada moment, de cada persona) i esperar que n'arribin d'altres, de diferents però igualment, o més, satisfactoris.

    Respecte el darrer punt ... hi discrepo i molt: només hi ha una sola cosa que no té volta enrera. La resta, en tenen. Posa-li temps, ganes, sentit comú, però en tenen.

    Un petó i endavant, valen?

    PD: Toma rotllo que t'he fotut, ho sento!!!
    escarabat said...
    Ei, ei, ei!!

    Qui era l'altre dia que em deia tornaria sortir el sol?

    Ah.

    Vinga, fem un experiment cibernètic. Tanca els ulls (bé, imgina que tanques els ulls i segueix llegint). Imagina't que algú t'abraça tranquilament i t'acarona l'esquena. Imagina't que arrepenges la galta al seu pit i que et remena els cabells.
    Imagina't que plores i ho treus tot i que et diu que està al teu costat, pel que sigui.

    I, abracadabra!!!

    A que estas millor!! (almenys una mica)

    apa que qui dia pasa, any empeny.
    talcomraja said...
    Llegint el teu post i el comentari de "Valqui" m'ha vingut al cap la canço de ELS PETS "La vida és bonica, però complicada" -crec que es diu així-.

    Pel que fa a la monotonia del treball, la vida... els principals culpables de què així sigui som nosaltres perquè quan tenim oportunitat de trencar-la, ens reté la por davant el desconegut. I, sovint, preferim continuar amb la seguretat de la contidianitat que cercar "estones de cel".

    Petons, ànims... i a les penes punyalades!!!
    Jo Mateixa said...
    Ei nois, sóc a la feina i vaig molt liada, molt, però molt i molt liada i no em puc extendre gairé, però us volia donar les gràcies, gràcies a vosaltres m'he fet un tip de plorar i certament avui es el que més necessitava.

    L'avia està igual, molt fotuda, ha passat molt mala nit, te febre i va amb oxigen.

    Per la resta de coses, feina, records, etc...vaig fent.

    De nou gràcies per els petons, les abraçades, els sms i els e-mails, gràcies, US ESTIMO CATXO!!!!!
    Laprí | David said...
    Plora plora, no et tallis. Però quan acabis, somriu ehh, a veure si aconseguim iluminar una mica això, que entre el dia plujós que hi ha aquí i tot, mare, quin dia més gris.

    Petonàs ;)

    P.d.: M'ha encantat això de "US ESTIMO CATXO", l'expressió, això de catxo mola xD
    Jo Mateixa said...
    David: Doncs mira, si, sense fer-ho a posta m'ha sortit així tal cual, he plorat com una burra, primer al lavabo de la feina, despres aqui, a la meva taula davant del PC mentre llegia els comentaris (de debó que sou la ostia, m'heu arribat ben endins tots plegats) i despres d'eixugar-me els pedazo de gotarrons he respirat profundament i he somrigut.

    Suposo, vaja, n'estic segura, que m'ha anat de conya poder plorar (amb moquillos inclos, oh que cotxina sóc per deu) i treure'm una mica el neguit que porto dins.

    Son masses coses acumulades, entre lo de l'avia, que dilluns operen a l'altre avi, ahir m'enasebento de que la petita Georgina resulta que l'hi han trobat un buf al cor, joder es que tot s'ajunta i a més no em deixen plorar, vaya cul de setmana cony!!!

    Ara m'acaba de trucar la mare, l'avi a anat a l'hospital a veure a l'avia i se l'han tingut que endur cap a casa per que s'ha marejat (l'hi te fobia als hospitals, pobre home).

    La mare m'ha dit també que els metges l'hi han dit que, com que necessiten llits, segurament demà l'enviaràn cap a casa, i vindrà un metge cada migdia per fer-l'hi el control...no se si aixo es bon senyal o no, despres de la nit que ha passat avui no n'estic gairé segura, pero bé, si els metges ho diuen serà per alguna cosa, no?

    Joder, com m'he enrollat en el comentari, sembla un nou post :-)

    Lo de Catxo m'agrada, vol dir molt, i molt, i molt de remolt!!!, pos eso...que US ESTIMO CATXO!!!! :-)

    P.D: Com podeu comprovar estic bastant més animada, si més no ho sembla, oi? :-)
    Candela said...
    Una abraçada ben forta! Tornarà a sortir el sol.
    Joana said...
    Les paraules potser no serveixen de consol però tots en un moment o altre plorem i necessitem fer-ho.
    Hi ha èpoques que són com un malson, on s'atura el temps i només tens per companyia l'angoixa i el desassossec però tot s'acaba suavitzant.
    Ara acompanya a la teva mare... et necessita.
    Que l'àvia es posi bé i tu també.
    Ànims!
    elur said...
    ah no, això sí que no. Vols plorar? doncs a plorar... jo faig com l'Escarabat, bonica, et deixo l'espatlla i si cal plorem juntes, encara que els ulls ens cremin de tantes llàgrimes. Les coses s'han de treure, que llavors se't fa un nus i per més que vulguis no ets capaç de vessar cap llàgrima i arriba un dia que sembla que hagis d'explotar, que t'hagis d'ofegar i això no pot ser... o sigui que si et ve de gust plorar, no te n'estiguis.

    Petonassos sorollosos, dels que peten, abraçades ben fortes i ànims, bonica :**
    Cristina said...
    Nena, ho sento molt. Jo donant-te ànims pensant que la teva àvia podria millorar però que sé jo de tot això. Només el que veig cada nit a la feina. Tant de bo et pugués ajudar. Si necessites qualsevol cosa no dubtis a dir-m´ho sis plau. Si necessites plorar fes-ho. De vegades la vida té aquestes coses tan lletjes. Tots ens fem grans però encara que sapiguem que anirem desfilant tots no és una cosa agradable. I és ben veritat que un dia les coses canvien i no tornen a ser iguals però pensa que et queden els bons moments. Aquests no te´ls treurà ningú. Ànims!!!
    bruno said...
    Així és la vida, amb els seus alts i baixos. Recordes moments de felicitat que mai voldries que marxessin? La vida és un seguit de moments, bons i dolents segons com es mirin. Jo no puc fer res per la teva pena però són moments per deixar anar els sentiments de la manera que creguis convenient tot alliberant-te de l'angoixa. Agafa aire i bufa fort. Un petó.
    Sir William Temple said...
    Collons nena, com estas ultimament! A veure, la vida a vegades es molt injista pero tambe te els seus moments bons. O sigui que preocupa't per les coses greus (com que la teva iaia no estigui be) i deixa't estar de tonteries i paranoies.
    Jo Mateixa said...
    Candela: Ho se, ho se, demà tornarà a sortir el sol i segur que serà un gran dia, no se noia, tinc aquest presentiment :-)

    Joana: A mi les vostres paraules m'han ajudat moltissim avui, els nois s'han portat com uns caballers i m'han ajudat a plorar, ostia tu, que be m'he quedat i es que nene, no sabeu la sort que tenim amb aquets homes blocaires, son una passada!!!!! La mare esta bastant xoff, però suposo que es per haver d'estar a l'hospital i despres quant arriva a casa ha d'estar per l'avi que es que l'avi te 87 tacos i es d'aquells àntics que no es sap fer res, pobret.

    Elur: Ets una meravella de dona, però vaja, suposo que ja t'ho han dit moltes vegades ;-) de debó que els teus comentaris i e-mails m'han ajudat moltissim a passar un dia més agradable, espero que els meus t'hagin ajudat a tu també. Hauriem de fer una quedada per xerrar i plorar i despres per pillar una borratxera d'aquelles que fan historia, algú s'apunta??, jajajajajaja.

    Cristina: Gràcies, gràcies i gràcies bònica!!!! hem tingut la sort de que a l'hospital una de les auxiliars es coneguda nostre, doncs estava amb mi quant jo hi vaig fer les pràctiques i tracta a l'avia de meravella, bé, a l'avia i a tots els malalts. De vegades trobes una enferemera o auxiliar bordecilla, però jo sempre he pensat que aquesta feina es fa per vocació i quant tens la sort de trobar algú que un problema el soluciona amb un somriure, bufff., això es molt. Gràcies a tota la professió!!!!!!

    Bruno: Guapo meu!!!!, ho faig, ho faig, varies vegades m'he aixecat avui de la taula nomes per contemplar la gent passar pel carrer, bufar fort i tornar-hi, de tant en tant una llagrimeta, de tant en tant plors a moco tendido però bé, ha estat un dia bó en el fons i m'hi heu ajudat molt!!!!

    Sir William: Ostia tio, mira que de vegades ets borde eh, jajajajaja, però tens tota la raó del món, de debó i t'agraeixo molt que em fotis canya i em cantis les quaranta, m'ho mereixo, tot el dia amb els mocs penjant i lamentant-me, no, no, no, no està gens bé!!!

    Sou la ostia de debó, es que no se com descriure el que sento quant us llegeixo a tots, sou tant especials!!!!!

    GRÀCIES i MIL GRÀCIES A TOTS PER EL VOSTRE SOPORT!!!!
    elur said...
    Ais que exagerada que ets!!!
    De res maca, el mateix et dic :**
    Borratxera? "ezo qué é??" XD
    la poc pacient said...
    Ostres noia!! quin panorama ja he llegit que estàs millor però és que no he pogut escriure abans..

    Espero que els ànims estiguin millor...intenta no mirar la part negativa de la vida...(ja se que és molt fàcil dir-ho i poc fer-ho), pensa en allò que tens i et fa sentir bé...en l'amor que sents pel Hatim...la pluja de l'altre dia...el barça quan gaunya...

    I si tens ganes de plorar, plora tant com vulguis...fins que ja no surtin llàgrimes, fins que aquesta angoixa i impotència que t'apreta el cor desaparegui...

    Que vagi bé i que la teva àvia es millori...

    Sort, un petó i una abraçada!!!
    Jo Mateixa said...
    Mama del Pol, en Hatim ha estat un gran suport, tot i que l'hi vaig dir que no vinguès per que se que a ell veure gent a l'hospital l'afecta molt, no em va fer cas i va venir per veure la iaia i per donar-me suport, amb una caricia seva , una abraçada i un peto dolcet als llavis t'asseguro que se'm van passar tots els mals :-)

Post a Comment



Diari de Jo Mateixa - Designer: Douglas Bowman | Dimodifikasi oleh Abdul Munir Original Posting Rounders 3 Column