.jpg)
ACAMPADA A BARCELONA
Fa 13 anys
I quan vingui aquella hora de
temença en la que s’acluquin
aquests ulls humans obriu-me’n,
Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç
immensa. Sia’m la mort una
major naixença.
Joan Maragall
La iaia va morir dissabte, 3 de març, a les 16:50. Ha estat un cap de setmana molt llarg i sobretot molt dur, molt ple d’emocions i neguits, però ja està, la iaia ja no hi és, ha deixat de patir ella i hem deixat de patir nosaltres.
En Hatim i jo érem a Pineda el cap de setmana, recordeu?, calçotada i Barça, però la mare ens va trucar dissabte al matí per dir-nos que la iaia, que havia tornat a casa des de l’Hospital divendres a la tarda, a la nit l’havien hagut de dur d’urgències per que estava molt malament. Va passar la nit allà i el matí i un cop ens va veure a tots, al seu marit la nit abans, a les filles i marits, i als seus nets, es va acomiadar i se’n va anar.
Estic bé, de debò, ara ja estic bé, he plorat molt aquest dies, però tinc la consciència molt tranqui-la, sé que tots em fet tot el que em pogut, tot i molt més, per tant ara el que ens queda es “batallar” amb l’avi, per que dissabte al vespres ja deia que no volia a la Yaqueline a casa, que ella havia vingut per estar amb la iaia i la iaia ja no hi era, per tant ella sobrava.
Avui, desprès de la incineració (ahir 11 hores al Tanatori), em tingut consens familiar i l’hi hem plantejat a l’avi que la Yaqueline ara mateix ens es indispensable, per que, malgrat la iaia no hi es, ell necessita algú que pugui atendre’l les 24 hores del dia i al final a acabat claudicant, en part no volia que marxés, doncs amb ella a casa es sent acompanyat.
Si malauradament heu hagut de passar per un tràngol així ja sabeu que es sol fer quant un arregla els papers per tramitar un enterrament, el pare i el tiet Francesc van passar-se la tarda del dissabte al Tanatori de Sant Boi decidint, el taüt, els recordatoris, les flors...quant va arribar l’hora de la música vam dir que no en volíem, doncs a la iaia no l’hi agradava la música, però desprès, comenta-ho a casa tots vam coincidir, la iaia era una lluitadora nata (fins i tot al llit de l’Hospital, abans de morir, volia llevar-se per morir dempeus, brutal) i aquest cançó, l’Himne de la CNT, l’hi anava com anell al dit, us deixo la lletra per que molts de vosaltres sou massa joves (no us ofengueu) com per haver-la sentit i com que es molt antiga el só no es gairé bó.
En Hatim i jo érem a Pineda el cap de setmana, recordeu?, calçotada i Barça, però la mare ens va trucar dissabte al matí per dir-nos que la iaia, que havia tornat a casa des de l’Hospital divendres a la tarda, a la nit l’havien hagut de dur d’urgències per que estava molt malament. Va passar la nit allà i el matí i un cop ens va veure a tots, al seu marit la nit abans, a les filles i marits, i als seus nets, es va acomiadar i se’n va anar.
Estic bé, de debò, ara ja estic bé, he plorat molt aquest dies, però tinc la consciència molt tranqui-la, sé que tots em fet tot el que em pogut, tot i molt més, per tant ara el que ens queda es “batallar” amb l’avi, per que dissabte al vespres ja deia que no volia a la Yaqueline a casa, que ella havia vingut per estar amb la iaia i la iaia ja no hi era, per tant ella sobrava.
Avui, desprès de la incineració (ahir 11 hores al Tanatori), em tingut consens familiar i l’hi hem plantejat a l’avi que la Yaqueline ara mateix ens es indispensable, per que, malgrat la iaia no hi es, ell necessita algú que pugui atendre’l les 24 hores del dia i al final a acabat claudicant, en part no volia que marxés, doncs amb ella a casa es sent acompanyat.
Si malauradament heu hagut de passar per un tràngol així ja sabeu que es sol fer quant un arregla els papers per tramitar un enterrament, el pare i el tiet Francesc van passar-se la tarda del dissabte al Tanatori de Sant Boi decidint, el taüt, els recordatoris, les flors...quant va arribar l’hora de la música vam dir que no en volíem, doncs a la iaia no l’hi agradava la música, però desprès, comenta-ho a casa tots vam coincidir, la iaia era una lluitadora nata (fins i tot al llit de l’Hospital, abans de morir, volia llevar-se per morir dempeus, brutal) i aquest cançó, l’Himne de la CNT, l’hi anava com anell al dit, us deixo la lletra per que molts de vosaltres sou massa joves (no us ofengueu) com per haver-la sentit i com que es molt antiga el só no es gairé bó.
A las Barricadas
Negras tormentas agitan los aires,
nubes oscuras nos impiden ver;
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.
El bien más preciado es la libertad,
hay que defenderla con fe y valor.
Alza la bandera revolucionaria
que del triunfo sin cesar nos lleva en pos.
Alza la bandera revolucionaria
que del triunfo sin cesar nos lleva en pos.
En pie pueblo obrero, ¡a la batalla!
hay que derrocar a la reacción.
¡A las barricadas, a las barricadas,
por el triunfo de la Confederación!
¡A las barricadas, a las barricadas,
por el triunfo de la Confederación! Descansi en Pau.
Etiquetes: Les meves coses
23 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
:*****
Un petó sincer Txell.
Pensa en ella com una lluitadora (com tú dius) i segueix el seu fer...pel teu avi que com diuen més amunt que ara us necessita...
Ella es mereixia ser el teu post nº100.
Una abraçada (triple) i un petó (triple)...
la poc pacient and Company
quan es va morir el meu avi, vaig fer un escrit per al recordatori. i tot el que em sortia era "gràcies". gràcies per tot el que m'havia donat, per tot el que m'havia ensenyat i per mil coses més.
pensa que queden els records, que són com petits tresors...
una abraçada
És el regal que em va deixar la meva àvia quan va morir.
Una abraçada.
The silver blue sea: Ho sabem, ho tenim molt clar que ell ens necessita i ens tindrà sempre, gràcies per el teu comentari. Per cert, tens un Bloc preciós :-)
Joana: Gràcies Joana, moltissimes gràcies, de tot cor. Una forta abraçada.
Mama del Pol: Ho es, tot i que ja ens haguessim fet a la ideia tot ha estat molt ràpit, doncs tot i que els metges ens van dir que podia ser que un cop a casa haguès de tornar a l'hospital amb urgència i que poder ja no tornaria, cap de nosaltres volia pensar-ho, pensabem que estaria més temps amb nosaltres. El que teniem molt clar tots es que no voliem que patis, i així ha estat, ha marxat despres de veuren's a tot, trànqui.la i amb molta calma.
Si Ariadna, si, ella es mereixa el post nº 100. Gràcies a tu, al Papa del Pol i al mateix Pol, un petonas com un cabás!!!
q-kota: Quant va morir la iaia, la tieta ens va dir que si voliem preparar un escrit per llegir-l'ho avui a l'enterrament i tant mun germà com jo vam dir que no ens hi veiem en cor, la meva cosina si ho ha fet i l'hi he d'agrair per que ha dit moltes coses que jo també recordava, petits detalls, com que quant ens quedavem a casa la iaia a dormir ella ens feia el senyal de la creu, ens feia un peto i ens tapava, ma cosina ho estava llegint mentre plorava i aquelles imatges m'estaven passant per la ment, ha estat una sensació reconfortant i a ella, a la Gemma, penso que l'hi ha anat molt bé poder dir-li tot això a la iaia. Una abraçada per tu també.
Merrameu: Gràcies, de debó, moltissimes gràcies, de tot cor.
Una abraçada
Quan se't mor algú proper és el consol que et queda en pensar en ell/a. Això, i la tranquilitat.
Un fort petó, xiqueta, i una abraçadota ... i per qualsevol cosa, ja saps ... ah, i gràcies per ser així!
I la cançó fa posar la pell de gallina. Molt valents tota la vostra familia, ja que en aquests moments és molt fàcil que t'encolomin qualsevol cutrada...Fa poc es va morir el pare d'una molt bona amiga i t'aseguro que la presió de la funeraria va ser per denunciar-los.
apa i tono a dir-ho; petons i abraçades
L'home de la música: Bentrobat company, m'alegro de saber que estàs bé. Doncs si, la dona es va voler acomiadar de tots nosaltres i despres va marxar, amb moltissima calma. Gràcies per el teu comentari. PD: Jo també penso en la reencarnació, massa aquests dies.
Mikel: Moltissimes gràcies maco, gràcies de debó.
Pep: Que t'he de dir que no t'hagi dit aquest dies, tu que has estat un dels meus "paños de lagrimas", ai pobre Pep, nino et dec un sopar, un dinar o el que sigui, ara, cuines tu eh :-) Gràcies guapu, moltissimes gràcies per tot el que has fet per mi, tatimooooo molt, ja ho saps :-)
Un que passava: Gràcies guapu, moltissimes gràcies. Ahir en parlavem amb ta mare al Tanatori i recordavame tot el que vau passar amb els avis, es molt dur pedrel's, pe`ro millor aixi, sense patir. L'hi donaré la teva abraçada a en Miquel, no t'amoinis.
Escarabat: Moltissimes gràcies guapu, tinc molts bons records (ja en faré un post, pero més endavanat, ara no m'hi veig en cor, encara no) viscuts amb els avis i amb la iaia en concret. Certament el pare va venir molt trasbalsat del tanatori, es increible que et donin a triar un taüd d'aquesta manera per que el difunt estarà més còmode....no se, igual els de les funeràries encara no s'han enterat de que quant un es mor no s'entera de res, ni tant sols de la comoditat del lloc on està estirat, parides aixi ens han sorpres aquests dies.
Cris: Otra que tambien ha estat el meu paño de lagrimas, ai pobreta, gràcies guapissima, gràcies de tot cor, un petonas inmens per tu!!!!!
Farlopa: Gràcies guapu, moltissimes gràcies per els teus ànims, ei i aquesta nit no pateixis gairé amb el Barça eh, això està fet...espero, buffff, quin patiment ens espera senyor deu meu :-S
Gatot: Gràcies guapissim, moltissimes gràcies per tot, ets un solet!!!
El que sempre dic en aquests casos i sobretot quan la persona que se'n va és gran: uns marxen per deixar pas als altres i així ha estat sempre la vida. El millor que li pot passar a un quan es mor és que els seus familiars i amics l'acompanyin i el recordin. Que descansi en pau la teva iaia.
Una abraçada ben gran per les dues :-)