Un dia a l’hospital

Aquest matí he anat a treballar, com cada dia, i a les 11:30 he fet via cap a l’Hospital del Mar, on avui, suposadament, operaven a l’avi Josep (el pare del pare) a quarts de dues. Si no recordo malament ja us vaig explicar que mentre estàvem liats amb la malaltia de la iaia Carmen (la mare de la mare), a l’avi Josep el van operar d’un tumor a la pròstata. En aquell moment l’operació va anar de conya, doncs el tumor era petit, tot i així, nomes l’hi van poder treure un 98% per que sagnava molt i els metges no es van voler embolicar més estona.

Doncs bé, avui l’hi ha tret la part restant.

Com us deia suposadament el tenien que baixar a quiròfan a les 13:15, però eren quarts de tres de la tarda i encara no l’havien baixat, es veu que la primera operació del matí s’havia complicat i per tant, anaven amb retard.

Suposo que heu patit l’espera d’una operació en un hospital d’un esser estimat, cada cop et vas posant més neguitós i t’angoixes de pensar que si al primer l’hi ha anat malament, a veure com l’hi va al teu.

Per sort a quarts de 4 de la tarda l’han baixat i a les 17:00 ja ens han avisat de que tot havia anat de conya, que l’hi havia pogut treure tot i que estava molt millor del que s’havien imaginat. Allà mateix, a recovering, l’hi ha posat la primera dosis de quimioteràpia, ara, si no em falla la memòria, nomes l’hi quedaran 5 sessions, 1 per mes.

Ens hem esperat fins que l’han pujat a l’habitació i això no ha estat fins a les 19:00 passades, estava de conya, molt animat i fent bromes de tot i a tothom. Total, que entre una cosa i una altre, eren les 21:00 que he arribat a casa. Llavors, l’altre avi, en Ramon, el que s’ha quedat vidu, es veu que tenia “celitus” i m’ha tingut allà força estona escoltant-l’hi les queixes del dia.

No se que passarà amb ell i la Yaqueline, doncs ara m’explicava ella que avui l’hi ha muntat un pollo al súper quant han anat a comprar, es veu que se l’hi ha posat a cridar al mig del supermercat i ella es volia fondre de la vergonya, tothom mirant i ell escridassant-la. De debò que la nena te una paciència de sant, ella diu que no vol marxar per que està molt a gust i que ell de normal es comporta, dins d’uns límits, prou be amb ella, però que avui ha fet besar el got amb insults i crits, la pobre s’ha passat la tarda plorant.

No se que l’hi està passant a l’avi, nos e si es que ara està rebotat per tot el que l’hi està passant, no se ara comença assumir que la iaia no hi es i totes les rabietes les fa per cridar l’atenció, de debò que no ho se. A veure, no es pot queixar del tracte que està rebent, ni per part de la Yaqueline, ni per part nostre, almenys això penso jo, per tant no entenc la bronca que m’ha fotut per telèfon quant eren les 20:55 i encara no havia anat a mirar-l’hi la tensió:

- ....sona el meu telèfon mentre jo anava al bus amb la mare.
- Diguem avi, que passa?
- Nenaaaaaaaaaaaaaaaaaa (crits, està bastant sord), on collons estàs??, ja te’n recordes que m’has de mirar la tensió?, ostiaputa que ja està be home, porto tot el dia aquí sol esperant que algú em vingui a dir alguna cosa!!!!!! (emprenyat, molt emprenyat)
- Avi, sóc al bus amb la mare, vinc de l’hospital, seré a casa en 5 minuts. (L’hi he dit bastant tranqui-la, ara, la sang em bullia per dins).
- Hola, ja sóc aquí avi.
- Ja era hora, tot el dia al carrer i jo aquí esperant!!!!!! (cridant com un boig, ha estat espantós).
- Avi, cagundeuilamarequeelvaparir!!!!!! Però tu et penses que a mi em venia de gust passar-me el dia a l’hospital avui????, han operat l’avi Josep, per que saps, no ets l’únic avi que tinc i avui ell ens necessitava!!!!!!
- ...silenci per part d’ell, mirava la tele i no deia res.
- M’estàs escoltant????
- Si, si, t’escolto....però per que no m’ho heu dit que estàveu a l’hospital???
- Però avi..... si te’m trucat 6 vegades avui i cada cop que em parlat ens has preguntat com anava l’operació i te’m tingut informat en tot moment!!!!!!
- Si??, doncs no ho recordo.
- I sol has estat???, ara em diràs que la Yaqueline ha fotut el camp i t’ha deixat sol oi???
- No, no, que ha estat aquí pobre noia tot el dia.
- I llavors per que em dius que has estat sol tot el dia?
- Ai no se nena......deixa’m veure els esports au, no tens feina a casa teva???

Estic estresada d’avis, m’enteneu, oi?
Si puc fer-ho ara, penjaré en el Picassa de la Jo Mateixa (a la banda dreta del Bloc, dins dels àlbums de fotos) fotos dels avis i aniré possant-n'he de la familia.

21 Comments:

  1. elur said...
    ummm... què t'haig de dir mosseta... criatures naixem, criatures tornem... si te'n podria explicar jo dels de casa... a cabassats! però mira, paciència i nàfent, de tant en tant un bon crit per desfogar-se i paciència altra vegada...

    Una abraçada soldària!! Petonassos!

    M'alegro que l'avi Josep estigui bé :*
    euria said...
    I tant q entenc l'estrés aquest q dius!!! :D però pobrets són genials. Les esperes als hospitals són pesades, però vaja ja se sap. Espero tot vagi b!
    Laprí | David said...
    M'alegro que l'operació del teu avi hagi anat bé.

    D'altra banda, la gent quan es fa gran, es torna així, saps, majoritariament, quina pena, què hi farem!
    Mikel said...
    Posat la canço Hospital del Mar de "els pets".
    Sobre el tema avis , pensa que es normal que vagin perden la pinça...paciencia es l´unic consell valid.
    Falopa said...
    Tranquila i molta paciencia, ara això si si pots el cap de setmana desconecteu perque el cap també necessita descansar de tots aquests embolics. Passis un gran dia, rep una forta abraçada :)
    Pep ... però posa-li Angu, també said...
    Senyor, senyor, quan més grans ens fem, més petits ens tornem, senyor, senyor!!!

    Paciència, TUMATEIXA, paciència, jejejeje.

    Però si estan fent conyes o renegant, qüestió que es troben bé, tu!!! Que això és l'important!!

    Me n'alegro que la cosa hagi anat bé.

    Un petó i un bon dia gegant!
    Clint said...
    Em penso que no tens massa més remei que intentar aguantar! mooolta paciencia i bon humor, més val agafar-se les coses bé!
    escarabat said...
    Mossa, t'estas guanyant un oscar a neta soferta (i feliç).
    Ja m'agradaria a mi ser com tu...

    apa i sort
    Jo Mateixa said...
    Perdoneu, sóc a la feina i tinc molta feina enraderida, per tant us responc a TOTS:

    Ni em mereixo cap oscar(Escarabat) i ni tinc tanta paciencia com us penseu (la resta de comentaristes, jejejeje).

    Estic angoixada i farta dels seus crits, de la seva mala ostia, de possar males cares a tots, de renegar, d'exigir a tothom que les coses es facin com i quant a ell l'hiu surt dels collons, ja n'estic farta de tot plegat!!!

    Avui la mare l'hi cantarà la canya a l'avi, i l'hi dirà que al super ens han explicat que va passar, si no dona ell mateix una explicació i no demana perdo a la Yaqueline l'amenaçarem en dir-l'hi que ella marxa i no torna mai més i que ell amb nosaltres no hi pot ser, i que per tant que ho canvia d'actitut o l'enviem a una residència de "vells maleducats" (no hi ha cosa que li faci més rabia quant li dius que es un vell maleducat)....a veure com reacciona.

    L'estat de nervis que estem patint a casa meva per culpa de les seves rebequeries estan posant en perill la unitat familiar i AIXÒ NO L'HI PENSO PERMETRE, la nostra familia te vida pròpia i l'hem de seguir fent, adapant-la a ell en segons quins termes, ara bé, es ell el que s'ha d'amotllar a 4 ó 6 persones (quant hi som tots) i no pas 6 persones a ell, si o no?? Parlo d'horaris de menjar, de dormir (es passa el dia dormint per les cadires i a la nit es lleva com 30 vegades per anar a pixar, us imagineu que visques amb nosaltres?, servidora es lleva a les 06:15 per anar a treballar, acabaria boja si cada cop que es lleves jo em despertes, no hi hauria manera de descansar i aniria més zombie del que vaig ara a pencar).

    D'altre banda, amb la conyeta de que nosaltres vivim al costat d'ell ens estem menjant el marró, encara es hora de que molta part de la familia, aquella que va venir a l'enterrament de la iaia, el truqui o el vagi a veure, i opinen sense raó de ser, per que es molt senzill dir: "Va teniu paciencia, que ja sabeu com es en Ramon", cagunlaputa, per que sabem com es en Ramon n'estem fins allà i si no vine tu i aguanta-l'hi la puta mala llet, els crits, els renecs i les males cares tot el puto dia.

    Ma mare plora per cada racó de casa, encara no ha acabat de pair la mort de la iaia que a més ha de lluitar amb l'avi i no rep gairé suport emocional per la resta de la familia (els que estem a casa amb ella si, però els de fora no gairé).

    Perdoneu, es que estic tant rebotada amb l'avi, amb el seu comportament d'ahir, amb la mala educació que la iaia l'hi va permetre que anès explotant any rere any i ella, sumisa al que el seu marit deia, contemplant com ell es divertia quant volia mentre ella habia de quedar-se a casa amb les filles, això si, al vespre: "Espatarrate que vengo", vinga home, això no es vida i ma mare no es la criada del avi!!!!
    Pep ... però posa-li Angu, també said...
    Joder, això que has escrit és tota una declaració d'intencions, tia!!!

    A veure ... com ho puc dir finalment .... CAAAAAAAAAALMAAAAAAAAAAAAAAAA'TTTTTTTTTTT

    Ai, ja està

    Un petó i endavant les hatxes, eh? nena!!!
    elur said...
    imagina't com seria viure amb ells tot el dia... i sabràs com està ma mare...
    És un mal generalitzat, es tornen egoistes, molt egoistes, però MOLT.
    I hi ha poca gent capaç d'adonar-se del que significa.
    Entenc totes i cada una de les paraules que has escrit. I de les que t'has guardat.

    I també et diré que has d'entendre que segurament no sap què fer-ne de la tristesa que li ha suposat perdre la seva companya de tota la vida i segurament la treu així... no ha de ser gens fàcil que d'un dia per l'altre, qui t'ha aguantat i a qui has aguantat, estimat a la seva manera, amb qui has compartit alegries i plors, amb qui t'has discutit anant i tornant, la teva mitja vida se'n vagi... no ha de ser gens fàcil...
    Ningú li ha ensenyat què fer-ne de tanta tristesa...

    Una abraçada, maca!
    I una per l'avi!
    i sobretot, sobretot una per la marona :**
    Jo Mateixa said...
    Pep: No se si podre aguantar gaire més aquesta situació, t'ho ben juro.

    Elur: Fa poc que ens conèixem però em coneixes com si m'haguessis parit nena, jejejejeje.

    Suposo que la teva experiència tenint els avis a casa et dona molt de si, oi? Se que he de tenir paciencia, però es que tot això m'està superant.

    En quant a la tristesa de l'avi, es relativa o si la te no ens en vol fer particep, doncs va plorar l'altre dia al metge però a casa no en vol parlar, joder que som els seus fills, els seus nets, no es més normal que es desfogui amb nosaltres??, se que es dificil tirar endevant despres de 64 anys de convivencia, però per mol trist i amargat que es trobi no pot amargar la vida als demes, no es just, jo tambe em sento trista i ahir mirant fotos de la iaia em vaig fer un tip de plorar a quarts d'una de la matinada, però no em vaig posar a cridar a ningu, ni a exigir, ni vaig muntar el pollo al super.

    Per cert, la mare aquest mati així que ha entrat al super l'hi han cridat l'atenció per culpa de l'avi, les dependentes l'hi han dit que l'avi la va liar molt, que va fer avergonyir a la nena que anava amb ell, que es un maleducat de molt de cuidado i quant la mare va a casa i l'hi comenta a l'avi va ell i diu que això no es veritat i que no està diposat a anar a una residència, si més no si l'ha de pagar ell.

    Ara que s'ha suposa que hem de fer?, hipotecar-nos nosaltres per que el senyor no vol gastar-se els estalvis (i no pocs)que te??, jo no em puc comprar un pis per mi anda que l'hi pagaré a ell una residència sabent que te calers guardats al banc, anda ya hombre!!!!!

    No se nena, estic super dels nervis, avui quasi que m'haguès quedat a casa, ficada dins el llit sota el nòrdic, plorant.

    La única bona noticia del dia es que a l'avi Josep l'hi donen l'alta aquesta tarda, esà estupendo i ha passat molt bona nit :-)
    Pep ... però posa-li Angu, també said...
    Nenes (Elur i JoMateixa) per desgràcia la cosa va així. És xunguíssima, ho sé, que jo també ho he viscut, però ... què s'hi pot fer?

    Ja us ben dit, i ja ho sabeu vosaltres, que ells, els avis, no claudicaran, continuaran comportant-se si no igual, més o menys ... la veritat és que la JoMateixa té raó, només veure el panorama o només pensar-hi et donen ganes de plorar, de plorar i de plorar...

    No seré jo qui digui que s'ha d'intentar ser fort amb aquestes situacions

    Una forta abraçada per les dues i una de més gran i de doble per les mares (per aguantar-ho i per lo dur que és veure com els seus pares/mares es comporten així)

    Petons
    Jo Mateixa said...
    Pep: Gràcies macu!!!! ja se que tu també ho has patit i saps del que parles, ostres es tot tan complicat, a més no tots els avis/pares es comporten igual(per sort), jejejejejejeje.

    L'hi donaré els vostres petons i abraçades a la mare,s egur que l'animarà molt!!!!
    Laprí | David said...
    Els meus pares, hi va haver una època que van estar a punt de separar-se, per culpa dels problemes amb la meva àvia, perquè volia venir a casa nostra, i ella anava en cadira de rodes, però el nostre pis és molt petit, i la cadira no entrava, i li repetien una i altra vegada que no podia, que no hi entrava, però ella continuava dient que sí, perquè la meva altra àvia sí que hi havia estat, però no s'adonava que l'altra àvia no va quedar en cadira de rodes i com a mínim es podia moure. Finalment no va venir a casa, tot i que un cap de setmana van anar al poble per portar-la, però ella en aquell moment va dir que no. Així que ja veus, és un problema generalitzat, per mala sort.
    elur said...
    t'envio un mail, maca :*
    Jo Mateixa said...
    David: Dons l'avi a casa no hi pot venir per que no hi cap, no hi ha lloc, el pis no es que sigui una caixa de llumins, pèrò l'única habitació lliure que hi ha es la de mun germà i tot i que ell hi ve de vegades hi ve, per tant no podem fotre'l fora per que vingui l'avi. Una cosa seria que l'avi visques fora de barcelona o en un pis de llogfuer, però te el seu pis perfectament arreglat al mateix replà que nosaltres, o sigui que es a casa seva on ha d'estar i els metges aixi ens ho han dit, que res de dur-lo a casa nostre, ell a casa seva que esta perfectament be.

    Elur: El correu de Hotmail fa com dues setmanes que em va fatal, va quant vol i quant no vol no va, hay que joderse. Aixi que pugui et responc l'e-mail guapa.
    cris said...
    uffff uffff i uffff. El tema de la tercera edat és un tema mooooolt xungo. A l´hospital moltes vegades ens volen fotre en uns merders que ni t´imagines.Famílies que tenen problemes i mentrestant l´avi ingressat durant mesos i mesos i després arriba l´hora d´emportar-se´l a casa i ningú es vol fer responsable i l´avi acaba a una residència. I després hi ha avis que són molt egoïstes. S´hi tornen de grans i volen a tota la família nit i dia fent-los companyia i és clar, no pot ser perquè la gent treballa però també hi ha avis tan encantadors que donen ganes d´emportar-se´ls a casa. El teu avi necessita temps per assumir la mort de la teva àvia .I l´altre avi espero que s´estigui recuperant d´allò més bé. Petons!
    esteve said...
    ànims, força i paciència!

    realment a vegades ens toca aguantar coses que no ens semblen possibles d'aguantar...

    però la família és la família.

    :) ànims!!
    susurro said...
    aiiiiii... com entenc les paraules que has escrit... els plors, els nervis... ho sento ben prop...

    besets. i paciència. no hi queda altre remei!
    Jo Mateixa said...
    Cris: Guapa, ja saps que jo he viscut tot això com a professional de la medicina i n'he vist de tots colors també, m'he n'he fet creus de les families que deixaven abandonats als avis mesos i mesos, allà, com qui deixa un cotxe tot esperant que els Mossos el vinguin a treure quant ja no tingui ni rodes, es molt trist i nosaltres no volem que això passi amb l'avi, però es que arriva un punt en que penses que ja no et queden més ideas al cap, que ja no saps com sol.lucionar-ho tot i més, quant la part dels problemes, els has de solventar tu o qui tens més a prop, en el meu cas, els meus pares.

    Esteve i Susurro: Gràcies als dos, de debó i de tot cor, paciència en tenim i en tindrem el que facia falta :-)

Post a Comment



Diari de Jo Mateixa - Designer: Douglas Bowman | Dimodifikasi oleh Abdul Munir Original Posting Rounders 3 Column