Diari de Jo Mateixa

Capítol 1 - Día X

Capítol 2 - Día XX

Obre la porta, sense tenir molt clar que dir, que fer, on mirar. Ell, per la seva banda, resta allà, esperant, sap que es dins i la vol veure.

- Bon dia...que, que...que hi fas aquí? – tartamudeja ella.

- Bon dia...necessitava veure’t i parlar amb tu, puc entrar?

- Si es clar, perdona, entra, la casa està una mica desendreçada, ho sento.

- No t’hi amoïnis, no vinc pas a veure la casa, vinc a veure’t a tu i...

- I?

- Res, res....

Ell ha entrat i mentre ella abaixa el cap, ell se la mira de reüll, creu que aquella pell clara es la més tendre que a vist mai, creu que aquells cabells recollits en una cua son els que més bona olor han de fer del mon, creu que aquells ulls mig adormits son els més adorables de l’univers.

- Ja que hi ets t’ensenyaré la casa.

- Desprès, ara necessito parlar...si et plau.

Es fa el silenci entre ells, les mirades es creuen i ella s’avança, l’acompanya al menjador, s’asseu al sofà amb un coixí entre les cames, tapant allò que ell desitja veure amb tanta intensitat, prudent ella l’hi pregunta:

- Que tens, que passa?, encara no he decidit res, no pots pressionar-me així!!

- Ho se, i et demano disculpes, però he de dir-te....

- Que m’has de dir?

- Has estat mai enamorada d’algú que saps que està lluny de les teves possibilitats?

- ...si, es clar, tothom ho ha estat alguna vegada en la seva vida, no?

- I que has fet per evitar el dolor que això produeix?

- Res...patir, simplement patir, per que es el que te l’amor, que de vegades et fa patir.

Va sonar el seu mòbil, el d’ell, i el va silenciar...

- No l’agafes?

- No, no vull parlar amb ningú més que no siguis tu ara mateix.

- M’estàs espantant, que et passa?, no em diràs que tot aquest neguit es per la proposta de feina, oi?

De nou un silenci, una mirada, ell alça la ma i l’hi acarona la cara, somriu, s’apropa al seus llavis i la besa, suaument. Les mans d’en RC llisquen per el coll d’ella, lentament, molt lentament i es s’aturen en arrivar al seu escot....ella te els ulls tancats i nomes es conscient de l’escalfor d’aquells llavis, de la fredor de les mans d’en RC.

Oferir-l’hi una feina ha estat l’excusa per dir-l’hi que l’estima, l’excusa perfecte per tenir-la aprop, l’excusa quasi inventada, de saber que sense ella la seva vida no te sentit.

Quant aquelles mans es decideixen a acaronar-l’hi els pits per sota la samarreta ella obre els ulls, se'l mira i una llàgrima l’hi cau per la galta, ell no se n’adonat d’això, ella veu acomplert el somni de les seves nits d’hivern.

El dia es d’ells, i la tarda, i la nit, juguen, riuen, s’expliquen coses, tremolen, s’exciten, es besen, s’adormen, s’estimen.

Permanentment ocupada amb les tasques pròpies de la seva feina, no disposa de gaire temps per buscar altres feines, que, principalment, omplin el seu esperit i les ganes de fer quelcom productiu.

En sonar l’intèrfon de la porta de baix, s’arregla la faldilla, curta i cenyida, es passa els dits per els cabells, ondulats, negres, amb olor a poma, i de pas els creua per que sigui en RC el que ve de visita.

Sona la porta de dalt, i amb l’ànima a punt de sortir-l’hi per la boca, sospira i el seu dit s’inclina damunt del botó d’obrir, es en RC i l’acompanya en EH.

Els saluda amb un somriure, allarga la ma amb educació, una ma blanca, molt pàl·lida, amb dits llargs, ungles amb manicura francesa, tremolosos, en RC l’hi estreny fort i no deixa de mirar-la intensament als ulls. Saluda a en EH amb un peto, fa temps que es coneixen, poder en RC no ho recorda i per això l’hi canvia la cara en veure com tots dos riuen i es pregunten mútuament com els va la vida.

Els fa entrar a la Sala de Juntes, una sala freda, malgrat que així que ha arribat al matí ha encès la calefacció, i els acomoda a les butaques que romanen al voltant de la taula marró i brillant. Allà els esperen en FS i en ES.

Discretament i sense fer soroll camina cap enrere, demana si volen prendre res, un cafè, un te, un suc, tots l’hi diuen que no amb el cap, i quant es punt de tancar la porta i deixar-los sol,s en EH deixa anar un:

- No marxis, la reunió es per parlar de tu.

No sap que dir, pensa que no ha fet res malament i manté la calma, intenta agafar una llibreta per prendre anotacions i en RC agafant-li la ma l’hi diu que no cal.

S’asseu davant d’en RC i en EH.

Aquí tens - diu en EH- es una proposta de feina per tu....mira-la, estudia-la, pregunta’ns el que vulguis, som aquí per orientar el teu esdevenir professional.

En FS i en ES no diuen res, es miren, la miren a ella, bufen però no obren boca, no saben que fer, com actuar, miren a una altre banda esquivant la mirada d’ella, que afalagada per l’oferta i nerviosa per tot el que això implica, no pot deixar de mirar els ulls de l’RC, uns ulls que l’estan despullant de mica en mica.

Càrrec: Ajudant de Direcció d’en RC.

El somni de la seva vida, una bona feina, amb un molt bon sou, a prop de l’amor de la seva vida....

Te un cap de setmana per decidir, s’ha d’incorporar el dilluns següent...

Continuarà....