Diari de Jo Mateixa

Caminant damunt un mar de boira

Escrit per Jo Mateixa a les 11:35

CAMINANT DAMUNT UN MAR DE BOIRA Caspar David Friedrich 1818

He vist aquesta muntanya des de totes les seves vesants, i ara que marxo i que se que no tornaré, m’enadono de la seva màgia, del color dels sol reflectit en la neu de les muntanyes, de la boira en els dies baixos.

Totes les vegades que hi he pujat he tingut un sentiment especial, un sentiment que recordaré sempre i des de més amunt que 8000 mts tindré el cor en aquesta muntanya.

Espero que algú més em recordi a mi i a aquesta muntanya

Una altre proposta de Relats Conjunts

Dedicat a Iñaki Ochoa de Olza, mort a lAnnapurna.

   

Etiquetes: Relats Conjunts

21 Comments:

1. Striper said...
   24 de maig del 2008, a les 14:42  
   Ara el teu relat m'ha recordat el alpinista mort a l'himalaya.
   Jordi Casanovas said...
   24 de maig del 2008, a les 15:54  
   un amic que feia alpinisme no parlava mai de morts deia que s'havien quedat a viure a la muntanya.
   Déjà vie said...
   24 de maig del 2008, a les 19:42  
   jo havia pensat amb el mateix final.Haure d rumiar mes. ;)
   Anna Tarambana said...
   24 de maig del 2008, a les 20:21  
   Molt bé! M'ha recordt una cançó d'aquestes de muntanya tristes tristes, tristes... per corona té les pedres d'aquest cim inasolit... pèls de punta!!
   estrip said...
   24 de maig del 2008, a les 23:12  
   un bon homenatge.
   zel said...
   25 de maig del 2008, a les 0:35  
   Que bonic, patatona del meu cor, ets un crak i la dedicatòria, un puntasso!
   kpitana said...
   25 de maig del 2008, a les 13:04  
   que bonic nina...els alpinistes es queden a la muntanya per sempre una bona dedicatòria...ets única besadetes amb pessics
   kpitana
   LlunA said...
   25 de maig del 2008, a les 18:12  
   m´ha agradat aquest relat, aquesta foto!
   Pd40 said...
   25 de maig del 2008, a les 22:49  
   Un relat una mica tristot, però molt ben trobat!
   SOLER said...
   26 de maig del 2008, a les 1:17  
   Va tot be, Jo?
   Interesant el relat, i per desgracia d'actualitat per l'alpinista mort al Himalaia.
   Jo Mateixa said...
   26 de maig del 2008, a les 9:46  
   Si Soler va tot be...que et fa pensar que no hi va??, jejejejejeje
   Clint said...
   26 de maig del 2008, a les 13:38  
   Jo sempre et recordaré, jejeje ara a la muntanya igual no!
   
   Petons de dilluns!
   Anònim said...
   26 de maig del 2008, a les 19:36  
   Ostres, no n'havia sentit res!
   
   Saps què? Crec que els "simples mortals" recordem els alpinistes que s'han quedat a viure a les muntanyes i recordem les muntanyes amb rancor perquè no ens els tornen. Tot i això, els alpinistes que coneixen el risc sempre veuen les muntanyes com a reptes, amb admiració, amb ganes d'endinsar-s'hi i conquerir-les...
   
   T'ha quedat un homenatge preciós, sí senyora!
   Barbollaire said...
   27 de maig del 2008, a les 0:30  
   Preciós...
   Un relat preciós, tendre...
   
   M'ha encantat...
   ;¬)*
   Jo Mateixa said...
   27 de maig del 2008, a les 9:02  
   Moltes gràcies a tots :-)
   Tocat del cargol said...
   27 de maig del 2008, a les 10:08  
   Un bonic homenatge pels que es queden a viure en aquestes muntanyes! Molt ben trobat. Salut guapa!
   Jo Mateixa said...
   27 de maig del 2008, a les 21:38  
   Moltes gràcies Tocat del cargol :-)
   Antoni Rojas Rabaneda said...
   28 de maig del 2008, a les 9:15  
   Quants pensaments que flueixen en mirar aquest quadre. I quin encert en fe run petit homentage amb l'alpinista.
   Jo Mateixa said...
   28 de maig del 2008, a les 9:19  
   Moltes gràcies Baspedas i benvingut :-)
   samain said...
   28 de maig del 2008, a les 15:22  
   Un bon homenatge pels que es queden a viure en les muntanyes i pels que els recorden.
   Jo Mateixa said...
   1 de juny del 2008, a les 23:00  
   Gràcies Samain :-)

Post a Comment