Capítol 3 - Día XXX

Capítol 1 - Día X

Capítol 2 - Día XX


video

Obre la porta, sense tenir molt clar que dir, que fer, on mirar. Ell, per la seva banda, resta allà, esperant, sap que es dins i la vol veure.

- Bon dia...que, que...que hi fas aquí? – tartamudeja ella.

- Bon dia...necessitava veure’t i parlar amb tu, puc entrar?

- Si es clar, perdona, entra, la casa està una mica desendreçada, ho sento.

- No t’hi amoïnis, no vinc pas a veure la casa, vinc a veure’t a tu i...

- I?

- Res, res....

Ell ha entrat i mentre ella abaixa el cap, ell se la mira de reüll, creu que aquella pell clara es la més tendre que a vist mai, creu que aquells cabells recollits en una cua son els que més bona olor han de fer del mon, creu que aquells ulls mig adormits son els més adorables de l’univers.

- Ja que hi ets t’ensenyaré la casa.

- Desprès, ara necessito parlar...si et plau.

Es fa el silenci entre ells, les mirades es creuen i ella s’avança, l’acompanya al menjador, s’asseu al sofà amb un coixí entre les cames, tapant allò que ell desitja veure amb tanta intensitat, prudent ella l’hi pregunta:

- Que tens, que passa?, encara no he decidit res, no pots pressionar-me així!!

- Ho se, i et demano disculpes, però he de dir-te....

- Que m’has de dir?

- Has estat mai enamorada d’algú que saps que està lluny de les teves possibilitats?

- ...si, es clar, tothom ho ha estat alguna vegada en la seva vida, no?

- I que has fet per evitar el dolor que això produeix?

- Res...patir, simplement patir, per que es el que te l’amor, que de vegades et fa patir.

Va sonar el seu mòbil, el d’ell, i el va silenciar...

- No l’agafes?

- No, no vull parlar amb ningú més que no siguis tu ara mateix.

- M’estàs espantant, que et passa?, no em diràs que tot aquest neguit es per la proposta de feina, oi?

De nou un silenci, una mirada, ell alça la ma i l’hi acarona la cara, somriu, s’apropa al seus llavis i la besa, suaument. Les mans d’en RC llisquen per el coll d’ella, lentament, molt lentament i es s’aturen en arrivar al seu escot....ella te els ulls tancats i nomes es conscient de l’escalfor d’aquells llavis, de la fredor de les mans d’en RC.

Oferir-l’hi una feina ha estat l’excusa per dir-l’hi que l’estima, l’excusa perfecte per tenir-la aprop, l’excusa quasi inventada, de saber que sense ella la seva vida no te sentit.

Quant aquelles mans es decideixen a acaronar-l’hi els pits per sota la samarreta ella obre els ulls, se'l mira i una llàgrima l’hi cau per la galta, ell no se n’adonat d’això, ella veu acomplert el somni de les seves nits d’hivern.

El dia es d’ells, i la tarda, i la nit, juguen, riuen, s’expliquen coses, tremolen, s’exciten, es besen, s’adormen, s’estimen.

6 Comments:

  1. Striper said...
    Mmm Un dia complert i un relat magnific.
    zel said...
    La mare del Tano, sort que per fi ha sortit la cosa, ja estava neguitosa ens vas deixar amb l'ai al cor...

    Ostres, sí, a disfrutar.
    Petons per tu reina, bonica!
    Jo Mateixa said...
    Gràcies Striper...moltes gràcies :-D

    Jajajaja, que exagerada que ets Zel, ara que m'ho pendre com un compliment, això vol dir m'enyoraves eh :-O muackisssss
    LlunA said...
    Ohhhhhhhhhhh Quin final més dolcet!!! ;)
    Joana said...
    Veig que torne a escriure a poc a poc...Això està bé.
    I re de disculpes, da'cord?
    Cuida't wapa!
    Jo Mateixa said...
    Gràcies LLuna :-)

    Ben a poc a poc Joana, es que quasi no tinc temps i cada cop menys ganes, però be, es fa el que es pot :-)

Post a Comment



Diari de Jo Mateixa - Designer: Douglas Bowman | Dimodifikasi oleh Abdul Munir Original Posting Rounders 3 Column